Cada vegada que Espanya descobreix la resposta a la qüestió catalana, resulta que ha canviat la pregunta. Aquesta distracció pot explicar la imatge del ministre d'Exteriors espanyol, declarant a l'agència Bloomberg a Nova York que «els referèndums són l'arma favorita dels dictadors». Per si l'impacte no era suficient, Dastis rematava que «el general Franco va organitzar dos referèndum». Atès que Suïssa ha convocat una dotzena de consultes al llarg de l'última dècada, deuen ser la pitjor dictadura des d'Àtila.

Amb un Govern així, i davant la sospitosa uniformitat de la premsa madrilenya a joc, no pot sorprendre una de les seqüeles de l'independentisme català. Ha renascut l'hàbit de recórrer a la premsa internacional, com a principal recurs per desentranyar les claus de l'actualitat espanyola. En el seu paper d'expert en dictadures, el ministre Dastis no deixaria d'advertir el reflux d'un comportament que va caracteritzar a les raneres del franquisme.

L'elevació del conflicte pesat entre les Espanyes centrífuga i centrípeta a la categoria d'un duel Barça-Madrid, ha forçat les premses respectives a contagiar dels tics aficionats dels mitjans esportius. A l'enemic, ni aigua. Si algú vol matisos, que travessi els Pirineus. Les capçaleres internacionals han cobert la crisi amb intensitat, i també des d'alineaments inesperats.

Per exemple, l'ultraliberal Financial Times ha anat més enllà de la tradicional simpatia de la premsa britànica, encara que sigui de propietat japonesa, per qualsevol procés dissolvent en el si de la Unió Europea. Així, el diari salmó sushi subratllava com a resum de la seva cobertura que «per molt convenient que resulti pensar d'una altra manera, hi ha arguments correctes en tots dos bàndols». Cap diari espanyol s'ha atrevit a tant.

Mentre els columnistes interiors de sang calenta assajaven la gamma de variacions de «se' n assabentaran al Kremlin», els líders d'opinió de l'exterior renunciaven molt aviat a interpretar a Rajoy. Per exemple, The Economist es distanciava del Financial Times perquè anteposava sempre la unitat d'Espanya, però sense oblidar els retrets al Govern. En el segon dels citats, Henry Mance semblava respondre al ministre d'Exteriors quan sentenciava que «hi ha alguna cosa pitjor que un referèndum perdut, i és un referèndum no celebrat, la policia espanyola arrestant els que intenten organitzar una votació, i un país que no pot ni tan sols afrontar aquesta discussió perquè el sol debat violaria la Constitució».

El Món no és un diari conservador, però el jacobinisme genètic l'ha impulsat a atacs contra el separatisme d'una visceralitat que retrunyia en el seu llibre d'estil. En el seu honor, va presagiar els termes en què es produiria l'aixafament. Torna a demostrar-se que les posicions de la premsa internacional no s'han correspost amb l'esquerra i la dreta, excepte en la jornada de les càrregues policials. Al migdia del primer dia i diumenge d'octubre, el sensacionalista alemany Bild Zeitung obria al migdia amb un lineal però efectiu «Bales de goma contra els votants». Sintetitzava l'estat d'ànim mundial davant el major error del Govern.

Raphael Minder al New York Times del dramàtic editorial «Caos a Catalunya», Michael Stothard i Gideon Rachman al Financial Times, o Sandrine Morel a Le Monde, s'han convertit en noms familiars per als lectors espanyols àvids de visions distanciades de la foguera. L'atenció era compartida a la resta del continent. Sovint, l'escalafó de Libération mostrava més de dues notícies referides a Catalunya entre les deu més llegides de tot el diari. Aquest diari francès va publicar una portada amb el Rei d'Espanya cap per avall que hauria enardit a la fiscalia.

La sobtada pacificació que va seguir a la convocatòria d'eleccions i l'empresonament del Govern va ser encaixada per la premsa internacional sense dir ni piu. Es va limitar a variar l'orientació dels seus canons. Així, l'esquerrà britànic The Guardian ha estat la plataforma habitual dels articles de líders independentistes. No obstant això, la seva entrevista de dimecres passat amb Inés Arrimadas es queda a un pas de proclamar-se presidenta de la Generalitat. En clau interna, sorprèn que la candidata de Ciutadans parli molt menys del seu suposat cap Albert Rivera que d' Emmanuel Macron, a qui professa devoció i anhels d'equiparació. Excepte els llibres, del més intel·lectual dels governants europeus.