El mes de novembre, el penúltim mes de l'any, és el més trist, lleig, avorrit i antipàtic i per contrast fa molt més brillant i atractiu el mes següent, el mes de desembre, el mes alegre i festiu de l'any, i si cauen quatre volves els dies de Nadal els grans i els petits se senten tan contents, com els pastors cantaires dels Pastorets.

Es procura creuar el novembre veloçment per arribar al desembre, però cada any es fa més costerut i si abans es deia que el pecat pesava més que el plom, ara que els pecats són ingràvids hem de concloure que el novembre és plumbi, calmós i allargassat.

Alguna vegada ja he escrit que els noms dels mesos no es corresponen amb el lloc que ocupen en el calendari; el del novembre és escandalós nominalment perquè significa 9 i en canvi és el numero 11 i el mes que ens trobem ara, un bon mes, el desembre vol dir 10. No sols hi ha errors exorbitants en els noms dels mesos sinó que molts d'ells simbolitzen divinitats paganes, gener, del déu romà bicèfal Janus, el febrer en llatí februare significa neteja, rituals de purificació i teràpia col·lectiva religiosa dedicada al déu Plutó, març, el déu Mart.

Aquest embolic és un triomf del paganisme.

La religió catòlica no va reaccionar a temps contra els noms del mesos com els d'alguns planetes, malgrat que ho cristianitzà tot embolcallant els fets i les coses amb noms religiosos penetrant així en la vida ordinària de la gent tot fent-se present a fora i a dins de les llars. Va canviar topònims esborrant els seus noms primigenis i s'apropià de molts posant noms de sant o de marededéus a les poblacions, indrets i llocs concrets. La vida quotidiana, abans, estava entreteixida no sols d'oracions, com resar el rosari en família o a la feina, també els elements religiosos afloraven en el llenguatge usual com dir «Jesús» després d'estossegar, «adéu sia-u», «au Maria!», «Déu vos guard», «Sant Marc, Santa Creu, Santa Bárbara no em deixeu», «Bon dia que déu nos do», «Que Déu ens doni bon dia» etcètera.

Ja de petit el mes de novembre em resultava un mes ronsejaire i hostil. Començava bé amb la festa de Tots Sants però sense cap més altra dia festiu. Arribava el fred i no estàvem preparats per rebre'l, ens enxarpava desprevinguts perquè l'octubre és força càlid. Els dies esdevenen curts i rúfols, escurçats per manca de llum solar. Matins lleganyosos, dies encapotats, cels coberts i grisos, de pedra picada, sense els seus blaus. Els nuvolats bolcaven tota la seva aigua al damunt de les teulades, dels carrers i dels camps; uns ruixats interminables que duraven tres dies.

Sortíem del col·legi i ja obscuria, a més els arbres sense fulles, els terres humits, els horts sense fruita per anar a abastar, poca gent pels carrers; sovintejadament, en aquells anys, se n'anava la llum elèctrica i mai vaig saber on anava, però ens quedàvem a les fosques i a les palpentes entràvem a les botigues d'espelmes enceses, que els vailets les apagaven, així enredàvem l'avorriment.

A la sastreria del pare, el meu germà Francesc posava en funcionament el «petromax» i m'agradava veure com la tela de la làmpada es convertia en cendra, quan els meus dits la tocaven després de ser utilitzada; no obstant això, aquest aparell sempre em va fer por perquè temia que esclatés com una bomba de mà. També fèiem servir llum de carbur per bellugar-nos per casa, tan perillós per a mi com el «petromax».

Al mes de novembre a diferència dels altres mesos la fraseologia popular no li ha dedicat massa refranys. Aquí n'aporto uns que es contradiuen «En novembre qui no ha sembrat, que no sembri», «Qui per novembre no ha sembrat, que no sembri que ja és tard», en canvi al País Valencià «En novembre qui no ha sembrat que sembri», «Sembrar pel novembre i llaurar pel desembre», «Pel Novembre cava i sembra».

El desembre sí que arriba carregat de refranys perquè conté festes fonamentals com la Puríssima, Nadal, Sant Esteve i amb ell s'acaba l'any. «El fred de desembre es fica a dins per sempre», «El sol del desembre i del gener porta gelades pel febrer».

«Juny, juliol i agost, senyora, no estic amb vos; desembre, gener i febrer, aleshores no et voldré», «La boira de desembre, duu el garbí al ventre», «La neu de desembre i de gener s'assenta com un cavaller, i la neu de febrer fuig com un gos llebrer». «La neu del mes de desembre té queixals i dents». «Neus pel desembre, bon any pel que ve». Etcètera.

Els cursos de tots els col·legis, també dels equips esportius, es formen en funció de l'any que han nascut els nens. Si s'empra aquest mètode un vailet nascut al gener es porta amb un del desembre 11 mesos, no obstant se'ls agrupa junts a l'entrenament, tanmateix el del gener està més capacitat i preparat perquè és més gran i els entrenadors li presten més atenció.

No sé si en els estudis hi ha cap evidència que ho demostri, però en el futbol sí; els millors jugadors són aquests: Messi 24 de juny, Ronaldo 5 de febrer, Di Stefano 7 de juliol, Cruyff 25 d'abril, Platini 21 juny, Ronaldinho 21 març, Kaká 22 abril, Zidane 23 juny, Kubala 10 juny i només fora dels primers sis mesos: Pelé i Maradona que van néixer a l'octubre. S'haurien de desdoblar les classes i els equips esportius en nens de 8 anys i 6 mesos i de 8 anys i més de 6 mesos, nogensmenys aquest luxe cap estat se'l pot permetre. Però, ai las! Els estats no tenen calers per desdoblar els cursos ni els col·lectius esportius.