Es parla molt entre la classe política sobre la necessitat de modificar la Constitució de 1978, que, pel que sembla, ha quedat superada pels esdeveniments. Sobretot per facilitar el que Ortega y Gasset anomenava l'«encaix» de Catalunya a Espanya, una tasca d'ebenisteria molt delicada perquè en comptes que la peça catalana se subordini a la carcassa espanyola alguns pretenen que sigui a l'inrevés i que el gros s'acomodi al petit en virtut d'un sacrosant «dret a decidir». De la resta dels «encaixos» es parla menys. El basc-navarrès, amb el seu avantatjós concert, no planteja de moment més incomoditats i fins el lehendakari Urkullu s'anima a estendre la fórmula a la resta del país, amb el que hauríem arribat, per aquesta inexplorada via, a la terra promesa de la «nació de nacions» que ens anunciaven Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. En canvi, i pel que es refereix l'«encaix» gallec en la bastida de la hipotètica reforma constitucional, el mutisme és absolut.

Quan Manuel Fraga era president de la Xunta de Galícia, el polític de Lugo es va manifestar partidari de reformar el títol VIII del text constitucional i va llançar aquella iniciativa de l'Administració Única per resoldre problemes competencials que no va prosperar. Però de llavors ençà no s'ha tornat a sentir res de res i tothom sembla estar d'acord que el paper institucional de Galícia consisteix a no donar problemes a Madrid. Una línia de comportament que l'actual president del Govern gallec, Núñez Feijóo, acostuma a denominar «galleguisme cordial» i que bàsicament consisteix a posar al mal temps bona cara. Està per veure si de la reforma constitucional que s'anuncia es derivaran més avantatges per als «encaixos» català i basc que per a l'«encaix» gallec, però l'experiència històrica no ens permet ser optimistes.

La veritat és que la Constitució de 1978 requereix importants retocs. Entre altres coses perquè cal aclarir definitivament en què consisteix això que s'ha anomenat l'Estat de les Autonomies, que no és un sistema federal, ni confederal i per a major confusió encara té elements de dret foral i privilegis que tenen la seva causa en etapes no democràtiques. Un entramat jurídic, a més, que no té un esquema competencial ni de finançament perfectament definit i permet, per exemple, l'existència de disset sistemes de salut, disset calendaris de vacunacions i una targeta sanitària diferent per a cada un d'aquests disset sistemes.

El jurista valencià Joan Garcés en el seu llibre Soberanos e intervenidos. Estrategias globales, americanos y españoles, un text imprescindible per entendre la Transició espanyola des de la dictadura franquista a la monarquia parlamentària, diu que «el 1978 se'ls va redactar als espanyols el text constitucional millor preparat per a la integració-dissolució de l'Estat en l'esquema europeu de la guerra freda. Les cessions de sobirania són pràcticament il·limitades, superiors a les imposades a Alemanya i Itàlia després de la seva derrota el 1945. I expedites: només cal una simple llei orgànica per transferir a organitzacions o institucions internacionals competències inherents a l'Estat sense cap limitació (art. 93)». Una desintegració de l'Estat cap a fora que es correspon amb la desintegració de l'Estat cap a dins per cessió il·limitada de competències cap a entitats regionals i locals (art. 150.2). D'això se'n parla poc.