Hem parlat de les agressions policials de l'1-O, dels resultats, de si són suficients o no. Però no hem tingut temps de reflexionar-hi, no hem tingut temps encara de valorar la força que vam tenir aquell dia, i els dies abans i els dies després. Força per burlar el gobierno, i tota la faramalla de policies i guàrdies civils i fiscals i la seva violència. No hem tingut temps perquè no paren de passar coses. El govern va declarar la independència, la va posar a la nevera, des de Madrid el van destituir (mesura inconstitucional segons el Consell de Garanties Estatutàries). Uns consellers a la presó, els altres, juntament amb el President, a l'exili, amb una ordre de recerca internacional finalment retirada. El gobierno tem veure's al mirall. Brussel·les és el mirall.
No hi ha cap procés com aquest que se n'hagi sortit a la primera. Només cal mirar la història. Cal anar superant etapes. I és per això que cal pensar en aquell 1-O. Perquè aquell dia vam tenir una força immensa. I hem de pouar d'aquella força per fer avançar el projecte. I perquè a l'altra banda no n'hi ha, de projecte. Per no haver-hi, no hi ha ni lemes de campanya. Tant socialistes com ciutadans no fan més que potinejar els lemes independentistes: «Junts pel seny», diuen els primers. «Ara sí votarem» ( sic), afirmen els segons. «Espanya és la solució», esgrimeix el PP, que ja fa temps que no governa per als catalans -siguin independentistes o unionistes- i va fent eslògans per guanyar vots a les espanyes. Tots surten en campanya per arribar els primers a la meta. No tots en igualtat de condicions. Tenim candidats amb els braços lligats i un guix a la cama. Tenim, però la força de l'1-O.
