Ara ja sabem cap a on ens ha portat el processus que va endegar l' Artur Mas per distreure'ns de la fallida econòmica de la Generalitat de Catalunya i de la crisi igualment econòmica que va deixar a la cuneta un milió llarg de catalans i que han culminat en Carles Puigdemont i l' Oriol Junqueras agafats de la maneta. Ens deixen: Gairebé tres mil empreses fugides de Catalunya, increment de l'atur notablement per sobre de la mitjana espanyola, inversions pròpies i alienes aturades fins veure què passa el 21 d'aquest mes de desembre, baixada en picat dels ingressos en el sector turístic/hoteler, multimilionàries aportacions del conjunt de l'Estat cap als jubilats i els que reben ajuts socials de tota mena perquè Catalunya ingressa menys que mai a la caixa de la Seguretat Social, una societat trinxada per la confrontació política entre membres d'una mateixa família, una proclamació unilateral d'independència i el consegüent anunci de constitució de la República de Catalunya per part del Parlament que la seva presidenta, i així consta en acta judicial, va qualificat de gest cap a la galeria sense cap validesa jurídica (!), el president de Catalunya fugit per por d'entrar a la presó, el vicepresident del Govern i el conseller d'Interior encarcerats preventivament, promeses d'acceptació del bloc Constitució-Estatut d'Autonomia i de retorn a la legalitat per part de gairebé tot l'Executiu català, i un etcètera sense final que ha convertit el nostre país, Catalunya, en la riota de gairebé tot Espanya, de tots els governs de la Unió Europea així com de les seves institucions, i d'altres potències com ara Estat Units o Rússia.

En l'intent de bescanviar autonomia política per independència «hem canviat pets per merda», segons diu el nostre recull de dites populars, gràcies al PDeCat, ERC, les CUP, el «noi de Verges» i els tutti quanti que han desgovernat aquests 3 + 2 últims anys impulsant la cultura de la desobediència, adoctrinant el poble sencer com a führers-caganers de pessebre agnòstic, saltant-se les lleis aprovades pel mateix Parlament de Catalunya i la resta de l'ordenament jurídic, fins provocar que el Senat aprovés la intervenció de les institucions catalanes.

Perquè no cal oblidar, especialment i principalment no ho han d'oblidar els independentistes, que l'ús de l'article 155 el provoca ERC -el tuit d'en Gabriel Rufián qualificant el president Puigdemont de «judes», els plors i la cridòria de la Marta Rovira en reunió del «comitè de crisi» i la bronca d'en Junqueres -quan el d'Amer anuncia que anava a dissoldre el Parlament i a convocar eleccions anticipades. El 155 no es gesta a Madrid, sinó a Catalunya, en titllar de «traïdor» el president de la Generalitat, organitzant-li milers de pronunciaments a les xarxes socials plenes d'insults, d'injúries i de calúmnies que tenen origen en els hereus d'en Companys i els nouvinguts de l'ANC i d'Òmnium, fins la manifestació d'universitaris davant Palau que diu de tot a Carles Puigdemont menys «patriota». El president reculà i el Parlament muntà l'escenografia. Tot se'n va en orris. Una nova derrota a comptabilitzar, que els kamikazes-soldats de peu, els molt ignorants, consideren una victòria i ens diuen que ja vivim en una República. Per llogar-hi cadires!, doncs sembla que estiguem en un psiquiàtric.

Tenim eleccions i d'aquestes pot sortir un parlament- gruyère de tants candidats que, assolint un escó, el poden haver d'abandonar segons com evolucionin les causes judicials obertes. Veurem, primer, si de la renovació del Parlament pot endegar-se una legislatura amb un mínim d'estabilitat política i de seguretat jurídica, perquè si no és així retornarà amb més força el degoteig d'empreses que se'n van de Catalunya i es tancarà l'aixeta de noves inversions. Ens empobrirem encara més. Ambdues exigències -estabilitat política i seguretat jurídica- no les poden oferir ni ERC, ni Junts per Catalunya, ni les CUP, perquè la bogeria política els segueix acompanyant. La confrontació política entre el bloc dels illuminati i el dels «constitucionalistes» (C's + PP) no ens assegura res de bo ni ens promet sortir de l'atzucac. Només el socialdemòcrates del PSC en coalició amb el socialcristians d'UpA, liderats pel meu antic adversari, però sempre amic «de debò», Miquel Iceta. Ara precisem un home dialogant, seriós, rigorós, generós, comprensiu i serè. Un candidat que cerca la reconciliació dels catalans -un «sol poble», diu, a la pujoliana manera- i que podria canviar la destrossa per l'estabilitat, tot aconseguint la reconciliació, la convivència i el progrés econòmic i social, reconstruint els dinamitats ponts amb tot Espanya i la Unió Europea. No trobo cap altre presidenciable de debò i amb tantes virtuts per resoldre aquella perillosa cruïlla en què es troba Catalunya. Per això és el vot útil. O així m'ho sembla.