Si les eleccions del 21-D són excepcionals -tot ho és en aquest país des de fa uns anys-, les enquestes que es publiquen també ho són. Ja sé que no deixen de ser projeccions de vot en un moment determinat i amb un volum de població molt baix que pot portar fàcilment a l'error. Malgrat tot, marquen tendències i donen pistes. Totes les que s'han conegut, siguin del CIS o de mitjans de comunicació, indiquen que la majoria absoluta per als independentistes va cara. I aquí és on hi ha la clau de tot plegat: o l'independentisme arriba o supera els 68 diputats o es queda a les portes de la xifra màgica. De moment és impossible treure l'entrellat de què pot passar perquè en algunes ocasions la suma de JxCat, ERC i CUP es queda a un o dos escons i en d'altres arriba a 68 o 69. O sigui que ni idea. Altres dades sí que estan més clares: la retallada de la llista de Puigdemont a la de Junqueras a mesura que avança la campanya; el quasi empat entre PSC i Cs, quan semblava que Arrimadas ho tenia molt millor que Iceta; la baixada de la CUP o el desastre dels Comuns i del PP. Però d'entre totes les anàlisis que es poden fer, hi ha dues coses que són quasi inqüestionables: 1) la gent menteix i 2) les enquestes es cuinen en clau conservadora (tendeixen a tenir en compte els resultats anteriors) i en aquests comicis més, perquè el vot és més emocional que mai.