10 de desembre de 2017
10.12.2017

Un assumpte seriós

10.12.2017 | 06:30

Hi va haver una època en què ser ministre era un assumpte seriós. No parlo del poder –el poder sempre és vertical i, per tant, capritxós i estable alhora–, sinó de la selecció de les elits polítiques i de l´esperit de servei que inspirava la seva feina. La responsabilitat es vinculava, després de segles d´aïllament, a una evident esperança d´europeïtat. Era un món paradoxalment nou i antic: amb certa inexperiència democràtica, però de vella cultura. Espa­nya s´obria al progrés amb l´ímpetu del convers, encara que també amb un optimisme ingenu; en ocasions, massa. Un dels seus primers contratemps, com l´ou de la serp, va consistir en el primerenc finançament corrupte dels partits –l´excusa, almenys per a molts quadres del PSOE, va ser que a Alemanya l´SPD també ho feia–, que, no molt tard, va conduir a la partitocràcia i a la mala selecció dels quadres dirigents. Molt després arribaria el desencant i l´abúlia política, agreujada posteriorment amb l´esclat de la crisi econòmica el 2008. La deslegitimació de la Constitució del 78 va ser una conseqüència lateral, fins a cert punt inevitable –encara que també injusta– dels mals usos de la partitocràcia. Si ser ministre havia estat una cosa seriosa, amb el pas dels anys va deixar de ser-ho. O ho va ser menys. La decadència de la democràcia té molt a veure amb el deteriorament de les seves elits i amb el desinterès polític dels votants.
El magma inicial, en canvi, va ser un altre. Els primers governs del PSOE, per exemple, ens apropen a aquest principi de qualitat que exemplifica la bona política. Pensem en molts dels seus ministres: Carlos Solchaga –potser el millor ministre d´Economia que ha tingut Espanya: no es perdin els seus dietaris, que acaba de publicar Galàxia Gutemberg–, Joaquín Almunia, Ernest Lluch, Josep Borrell, Alfredo Pérez Rubalcaba, Javier Solana, Fèlix Pons, el mateix Miguel Boyer. Joves en aquell moment, molts d´ells amb formació internacional i voluntat reformista. L´evolució, com sabem, va anar a pitjor. Inclòs, per descomptat, el partit socialista.
Dilluns passat va morir Manuel Marín; tenia 68 anys. Com a secretari d´Estat per a les Relacions amb les Comunitats Europees, va negociar la incorporació d´Espanya al Mercat Comú. Però molts el recordem sobretot per la seva etapa posterior com a vicepresident de la Comissió Europea, que es va perllongar durant tres lustres. Era ja la dècada dels noranta i el nostre país es movia amb certa desimboltura en les altes instàncies internacionals. Al nostre favor jugava la bona sintonia de Felipe González amb el canceller alemany Helmut Kohl i amb el president francès François Mitterrand. I també la primavera que s´obria pas a Europa després de la caiguda del comunisme i la reunificació alemanya. De Manuel Marín s´explica que va ser el gran impulsor de les beques Erasmus de mobilitat universitària, segurament un dels programes polítics més reeixits que s´ha posat en marxa a la Unió i el que més ha fet per donar-nos a conèixer uns als altres. Al final, un país se substància en els seus símbols, en el coneixement mutu i en la qualitat de les seves institucions i de les seves polítiques de benestar. Una cosa similar podem dir d´un projecte tan ambiciós com l´europeu, que buscava en primera instància dir adeu als nacionalismes i evitar així guerres futures, i que ha anat evolucionant cap a un megaestat encara sense exèrcit, encara sense unes finances comunes, tot i que conscient de la seva fortalesa i també de les seves debilitats. En aquest camí va estar Manuel Marín –a Espanya, primer; a Europa, després; i, després, una altra vegada a Espanya com a president del Congrés–, un polític noble en una època en què ser ministre era un assumpte seriós i no una qüestió intranscendent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema