Bombolla dels lloguers a Girona

Carles Mallart Fundació P. Petjada de Sant NarcÍs - Girona

Estem sortint d´una greu crisi que es va iniciar fa deu anys. És de tots conegut que no s´han construït habitatges nous pràcticament en aquests anys i això ara ens porta a una «bombolla immobiliària» que tard o d´hora punxarà. A la nostra ciutat no hi ha pisos nous assequibles per vendre, la promoció és escassa, el nou codi és un fre i els que s´atreveixen a fer-ne no posen preu fins tenir pràcticament acabada la mateixa. Les escases promocions «a preus assequibles» en marxa, són de petita dimensió. Hi ha una demanda natural acumulada aquests anys que, combinada amb el tipus d´interes dels dipòsits bancaris a «preu de perrac», fan que tinguem a sobre una bombolla -sobretot, en els lloguers- impressionant. A Girona ciutat podem afirmar que superen les mil sol·licituds (parelles, famílies, monoparentals...) que busquen habitatge compra o lloguer i no el troben, o el que troben és disparat de preu, que supera els 1.200 euros/mes. En aquests últims, amb aquests preus la demanda s´acosta a la insolvència. Mesures com les d´obligar certes zones a construir pisos grans de 4 i 5 habitacions que varen esser implantades fa anys per intentar evitar la bombolla del 2000-2007 no ajuden gens i han convertit una sèrie de solars en «futures promocions invendibles». L´obligació d´un pàrquing per cada pis construït, mesura amb bona intenció que no pas possibilitat real de mercat, tampoc hi ajuda. Què passa amb aquests pisos grans que hi ha al mercat? Doncs que els estudiants, en lloc de juntar-se tres i llogar un pis, ara se n´ajunten cinc o més en un mateix pis que sumats poden pagar els més de mil euros/mes que es demanen i es creen autèntics calvaris per a algunes comunitats, i també un deteriorament de convivència personal, tot deixant fora de mercat les parelles o singles que necesiten habitatges petits, assequibles de preu. A la veïna Salt, ja no es troba lloguer inferior als 500 euros/mes, fet que exerceix una pressió enorme a certes zones, com Sant Narcís, Santa Eugènia... Avui l´Eixample ja supera els preus del Barri Vell a Girona. Lamentablement, crec que tenim bombolla per temps. Com arreglem el tema?

Mobilitzada, sense por i a Brussel·les

Victoria Martín Calvo

He tingut la sort de viure un moment històric!

He participat el dia 1-0, el 3-0, el 8-N, en les dues concentracions al Parlament i en la majoria d´actes que s´han realitzat al meu poble.

Avui encara soc a Brussel·les.

Escric després de veure una nova onada mediàtica en contra del procés i que ens vol desmotivats, que se´n riu dels exiliats, que culpa els empresonats, que furga en la derrota de la no-violència i legitima el 155 violent.

Jo contesto que no estic gens desanimada, al contrari, cada vegada estic més orgullosa d´aquest poble que tan pacíficament reclama els seus drets. Era molt conscient que aquest camí no seria fàcil ni curt.

Jo estic mobilitzada, sense por i a Brussel·les. Què faran els catalans i catalanes com jo?

Seguirem endavant i anirem a votar el 21-D. Demostrarem un altre cop al món la força de la nostra lluita democràtica. Votarem i reconeixerem el resultat.

Però si el resultat no agrada a alguns i algunes, ens seguiran aplicant el 155? Seran tan democràtics com els mobilitzats i sense por?

Hem de tancar amb pany i forrellat? Europa sap què és?

enric carcereny beltran lloret de Mar

No hi ha un acord unànime sobre el bressol geogràfic de la clau. Es creu que fou inventada a la Xina, a Mesopotàmia o a Egipte, o en tots tres llocs alhora. S´especula que les primeres s´haurien fet servir per tancar els temples, indrets sagrats i al mateix temps magatzems dels excedents de gra de la comunitat. La primera patent, en qualsevol cas, la tenen els egipcis, amb el seu avançat model de fa 4.000 anys. En el sistema egipci, pany i clau eren de fusta, i el seu funcionament era molt semblant a l´actual, tot i que l´aspecte de la clau avui ens recordaria el d´un raspall de dents gegant. Els grans innovadors foren els romans, que les començaren a fer de metall i molt més petites que les egípcies. A partir d´aquí, la història del disseny i fabricació de claus varia molt poc fins a mitjan segle XIX, quan l´inventor Linus Yale, i després el seu fill, van inventar un tipus de clau que encara ara és una de les més comunes arreu del món. Aquesta millora va coincidir amb l´inici de les migracions massives a les ciutats i, consegüentment, amb la generalització de l´ús de la clau i els panys per tancar les portes de casetes i pisos. Diferents etnògrafs han documentat fins a dates recents claus de tipus egipci arreu del món, algunes de les quals fabricades en el segle XX.