El migdia d´un diumenge de tardor vaig passar una bona estona assegut en un banc del parc del Migdia. Donava bo d´estar-hi, per la temperatura molt agradable, la lluminositat magnífica, la bellesa de l´entorn, i l´animació que hi regnava. Feia goig contemplar la gent que hi passejava tranquil·lament, la mainada que hi jugaven a plaer i la sensació de festa i de relaxament que imperava.

Contemplant el pas dels passejants em vaig fixar en un detall. Passaren un bon nombre de persones que conduïen sengles cotxets amb una o dues criatures. Un detall que sempre es pot considerar molt positiu. És una garantia de futur. Aquelles nenes i nens d´aquí a poc temps ja no necessitaran el cotxet, ja que començaran a caminar, primer de la mà dels pares o dels germans més grans, o d´algun altre familiar, i després ja es valdran sols per moure´s amb seguretat, jugar acaloradament i anar progressant en el procés vital. Deixaran de ser nens per accedir a adolescents, joves emprenedors, i homes i dones ja consolidats.

Una cosa em cridà l´atenció: Molts d´aquells cotxets de criatura eren dobles. Molts més dels d´aquesta condició dels que es veien uns anys enrere. Una altra novetat que vaig notar era que qui tenia cura del cotxet i de la corresponent criatura o criatures era un home, que podia anar acompanyat de la respectiva muller, o no. També aquest detall em semblà una novetat. Anys enrere el cotxet l´hauria conduït la mare, l´àvia, la tieta o la mainadera. Aquesta dar­rera professió ja fa temps que ha quedat extingida. El pare també els hauria acompa­nyat, però tot fumant un cigarret rere l´altre, i sense tenir cap protagonisme.

Eren temps en els qual fer de pare, després de l´acte inicial, era assegurar l´economia familiar, el que es deia posar el pa a taula. Preocupar-se dels estudis de la mainada, cosa que a vegades també ho feia la mare. Si es tractava d´un vailet massa entremaliat fer un crit per posar ordre, o si el cas era més greu clavar algun clatellot. Ja hi havia alguns pares que s´assemblaven als d´avui, però podia ser que algú els mirés malament per veure com feien feines que d´acord amb les normes no escrites, però d´ús corrent, no els corresponien.

Mai han faltat pares sacrificats, lliurats totalment a la família i que no els importava el que els crítics poguessin dir quan els contemplaven mentre feien, i amb molta il·lusió, de pare i de mare. Recordo un home que vivia a l´escala de casa. Va quedar vidu amb tres fills de poca edat. El seu treball com a operari de la fàbrica Gròber del carrer Nou li permetia viure amb justesa, però no arribava a poder tenir minyona de servei, ni tan sols una dona de fer feines, com s´anomenaven en aquell temps les actuals assistentes o empleades de la llar. Ell havia de cuidar de la casa i dels fills. Les veïnes de l´escala, que eren les que entenien més en aquestes coses, deien que el seu pis era un model d´ordre i de netedat. I tots podíem comprovar que els seus fills anaren a l´escola fins a l´edat d´entrar en la vida laboral. I després feren un bon paper com a bons ciutadans i treballadors exemplars. Però aquest cas més aviat resultava excepcional. I potser fins i tot alguna se­nyora de rància tradició l´hauria qualificat de poc correcte.

Puc recordar alguns exemples de com es considerava poc normal que els pares exercissin algunes activitats que els més entesos atribuïen a les mares. Els o les que així jutjaven els pares, eren els mateixos o les mateixes que també opinaven que les dones no haurien de treballar fora de casa, i molt menys exercir determinats càrrecs i responsabilitats.

Una senyora que vivia prop d´una escola, a l´hora de la sortida de la mainada de les classes, sortia al balcó per contemplar l´animat espectacle i observar el que se li oferia a la vista i poder-ho criticar. Davant del col·legi moltes mares i alguns, ben pocs, pares, esperaven els respectius fills. I aquella bona senyora després comentava: «He vist algun pare que esperava el seu fill a la sortida del col·legi. Això en el meu temps era impensable. No sé pas on arribarem».

Devia ser pels volts de l´any 1910, un notari de la nostra ciutat va sortir a passeig amb el més petit dels seus fills, que tenia uns quatre anys. Anaren a la Devesa, i quan ja tornaven cap a casa, en passar per la plaça de Sant Agustí, el nen va dir que tenia una urgència intestinal (naturalment que ho va expressar amb paraules més entenedores). El noble fedatari es va espantar, i no sabia com resoldre aquell terrible problema. I més greu encara quan s´adonà que el previsible ja s´havia produït. Per sortir d´aquell greu compromís, entrà en un bar on treballava un cambrer a qui coneixia. En el seu domicili no tenia telèfon, i el mòbil encara faltava molts anys per inventar-se. Donà una propina al cambrer conegut, demanant-li que anés a casa seva a demanar que vingués en el seu auxili la seva muller, la minyona, o alguna de les filles més grans, per resoldre aquell greu problema que un home no podia solucionar per més imposat que estès en lleis i procediments.

Molts anys més tard, però ja en deu fer uns setanta, passant pel carrer Nou vaig veure un meu conegut conduint el cotxet amb la seva filla petita. Anava de pressa com si anés a apagar foc. Però res d´això. La pressa era deguda a al fet que es trobava estrany fent aquella funció. Portar el cotxet de la criatura era cosa de dones, ell ja exercia la seva professió i mantenia a bon nivell l´economia familiar. El que ara estava fent li venia gran. I anava amb pressa per arribar a casa més aviat, i no ser massa vist mentre feia de pare i de mare. Però als que passaven, sense donar-hi importància, els cridava més l´atenció aquell circular d´urgència que si hagués passat tranquil·lament.

Un meu amic, que fou un excel·lent pare de família, va començar el seu itinerari familiar amb l´arribada d´una nena, i pocs anys després una altra nena. Quan esperava el tercer esdeveniment desitjava vivament que fos un noi. Em deia que li feia certa vergonya anar pel carrer passejant una nena a cada mà i no poder portar cap nen. Afortunadament tot es resolgué.

Hi havia pares que si havien de sostenir una criatura petita no sabien com agafar-la, com si tinguessin por que se´ls trenqués. Eren temps en què els nadons es vestien d´una manera una mica complicada. Amb el fasset i la bandola, fins que arribava l´edat que en deien de calçar-los. Fins aquell moment anaven tan embolicats que els germans més grans es pensaven que els petits no tenien cames. Una mare confià el seu petit al marit. Aquest prengué la criatura, amb precaució i amb por. El petit no devia anar prou enfaixat o el pare el devia agafar amb poca traça. El cas és que amb algun moviment espontani, l´infant es desprengué de la vestimenta i l´home es quedà amb la bandola mentre que l´usuari d´aquesta havia caigut, afortunadament, sobre el llit que es trobava proper.

El temps ha anat passant i els costums evolucionant, en aquest cas i en molts altres, molt positivament i ara ja no és possible que es donin casos com els que acabem de comentar. I ningú troba inadequat que sigui el pare qui porta el cotxet de la criatura.