10 de desembre de 2017
10.12.2017
40 Años
40 Años
DIARI DE SESSIONS

Tancant any i capítols

10.12.2017 | 06:30

A 11 dies
A pocs dies de les eleccions al Parlament de Catalunya ja es pot dir que no hi ha cap enquesta que no auguri una participació per sobre de les eleccions del 2015. La participació arribarà al 80%. Es trencarà aquell mantra que deia que al nacionalisme català, avui sobiranisme, no li convé una participació alta perquè perd la seva preeminència. Aquesta dada hauria de fer reflexionar als grans apòstols de la «majoria silenciosa».
A onze dies de les eleccions també es confirma que la idea d´una llista unitària sobiranista era una bona idea i que, en absència de la mateixa, Junts per Catalunya es va nodrint de votants que s´aminoren de la llista d´ERC. Iniciar una batalla fraticida en la recta final de la campanya entre les dues llistes seria una mala notícia, sobretot en vista als pactes postelectorals, que no es presenten de suma fàcil.

Laurent Wauquiez
Quan era més jove que ara, devia tenir 30 o 31 anys, vaig fer una estada d´un mes llarg als Estats Units sota un programa de la German Marshall Fund, una de les institucions que més ha fet per reforçar el vincle transatlàntic i per formar joves dirigents en diferents camps. Érem un jove per cada país europeu. La portuguesa era, per exemple, la bona amiga Teresa Tavares, avui secretària d´Estat d´Economia del país lusità. El francès era un jove diputat brillant i hiperactiu. Vam compartir un cap de setmana llarg vivint amb una família de grangers republicans i molt religiosos de Dakota del Sud. Tambe vam viure intensament els dies i les nits de Nova York. Aquell mes va marcar la meva formació i sempre més estaré molt agraït als qui em van ajudar a aconseguir la beca.
El francès es deia Laurent Wauquiez i aquest cap de setmana es convertirà en nou president del partit Les Républicains a França, amb totes les opcions de ser el candidat presidencial de la dreta francesa d´aquí a tres anys i mig. La vida i els cabells blancs que van sortint. Wauquiez, president de la regió Auvergne-Rhone-Alps, té uns cabells prematurament blancs que el fan característic.

L´«Edifici Iaqubian»
Sopar d´aquells que no poden sortir més bé amb un grup ben escollit per l´amfitrió. Entre ells, Alaa Al Aswani, autor del gran llibre sobre el Caire de mitjans del segle XX que duu per títol Edifici Iaqubian. Dentista de professió, és l´escriptor viu més reconegut d´Egipte i compta amb una bona llista d´altres llibres memorables; entre els quals, l´últim que he llegit és l´Automobil Club d´Egipte. Molts d´ells traduïts al català, llengua que estima i que diu que li proporciona molts lectors gràcies a uns bon editors.
Al Aswani em dedica el llibre que li porto i em proporciona una visió posada al dia del moment actual d´Egipte, aquest país de 100 milions d´habitants que té eleccions presidencials la propera primavera i que creix al 5%, i es torna a estabilitzar al preu de l´enterrament definitiu de l´anomenada primavera àrab i de les esperances de la transició egípcia. El turisme torna a repuntar a poc a poc. Ara que hi ha pocs turistes i els preus són baixos, la temptació de tornar a Egipte ronda pels caps d´uns quants culs inquiets que conec.

Jerusalem
Era convenient seguir la compareixença del president Donald Trump anunciant el reconeixament de Jerusalem com a capital d´Israel i el futur trasllat de l´ambaixada de Tel Aviv a la ciutat santa per tres religions. La patxorra de Trump en estat pur. Una manera de congraciar-se amb els jueus dels potents lobbys americans –viure i veure una discussió amb el lobby jueu de Nova York és una de les coses més intenses que he viscut– en un moment que la seva popularitat pot fer tentines per l´avanç de les investigacions de l´anomenat Russiagate –veurem en què queda tot plegat.
Per a un president poc interessat a salvar el món, aquesta decisió té un cost zero en política interior i en els suports electorals. Reforça la seva aliança amb l´Aràbia Saudí –sotmesa a unes reformes trepidants per un jove hereu de 34 anys– i posa l´Iran encara més al punt de mira per desfer el pacte de no agressió sobre temes nuclears.
Trump ha vist que bombardejar Corea del Nord és massa arriscat, però que pot posar el dit a l´ull a l´Iran. Mentrestant, els jordans, profundament consternats: «No vam acceptar ni ens vam resignar a perdre Jerusalem en temps de guerra, per què ho farem en temps de pau?», em diu un ambaixador jordà. Una onada d´indignació i protestes s´ha aixecat a traves del món. La pregunta dolorosa és la següent: un sol país ha retirat el seu ambaixador de Washington per aquest fet? Sembla ser que no. Els Estats Units deixen de ser intermediaris en el conflicte entre Israel i Palestina per prendre-hi part. No sé si els preocupa molt. El papa Francesc també ha aixecat la veu, però quasi no s´ha notat.

I les partides no gastades?
Queden menys de vint dies per acabar l´any i una de les conseqüències de la intervenció de la Generalitat amb l´article 155 de la constitució espanyola és que moltes partides pressupostàries no s´han gastat. Els nostres impostos no s´han destinat al que diuen els pressupostos de la Generalitat per al 2017. L´administrador d´aquesta paràlisi és el Govern del Partit Popular. En moltes societats aquest seria un motiu de profunda discussió i retret públic. Aquí no se´n parla gaire, tot i que el retret pot ser en forma d´enviar el PP a l´últim lloc en nombre de diputats del proper Parlament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema