La CUP es defineix com «un espai de confluència dels moviments populars, en la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans».

Per una banda, vol «substituir el model socioeconòmic capitalista per un de nou, centrat en els col·lectius humans i el respecte al medi ambient» i, per l'altra, són independentistes que volen «la ruptura amb els estats espanyol i francès».

Els seus dirigents creuen estar vivint «una revolució política que s'expressa amb la deslegitimació a Catalunya de la monarquia i del règim del 1978».

Aquesta visió simplista oblida que la correlació de forces actual no és tan favorable com pretenen. No n'hi ha prou amb manifestacions multitudinàries contra un Estat espanyol disposat a fer respectar l'Estatut i la Constitució.

De veritat és imparable el moviment social actual que engloba bona part de les capes mitjanes? Quina és la seva composició? Quines són les seves expectatives?

Doncs és una franja de població situada enmig de la piràmide social, entre les elits privilegiades i els assalariats en precarietat o aturats.

En general, són persones sense consciència de classe, indignades però sense ganes de jugar-s'hi la pell, desmotivades quan milloren les condicions de vida, temorenques de perdre el seu status i contràries a qualsevol vel·leïtat revolucionària.

És cert que un fragment prou important de la societat catalana ha abraçat l'independentisme amb un profund component emocional que s'acosta al fanatisme.

Aquestes actituds, però, no asseguren una fidelitat constant que es converteixi en una clara majoria social disposada a trencar amb Espanya.

És a dir, si augmenta el risc d'enfrontaments, podrien abandonar el vaixell els que pertanyen a estrats socials diferents, atesa la diversitat dels seus membres i la divergència dels seus interessos. També amplis sectors de la classe obrera industrial que no estan per aventures secessionistes.

Tant s'hi val per a la CUP! En el programa electoral per al 21-D, tot i reconèixer que no es disposa de la força d'una majoria social, donaran suport a un govern sempre que els acords incloguin la creació d'un banc central, el control dels sectors estratègics (energia, comunicacions i transport), la creació d'una xarxa pública de telecomunicacions, la supressió dels concerts educatius a les escoles privades, la recuperació de la titularitat, gestió i provisió pública de tots els centres sanitaris i sociosanitaris, l'expropiació sense compensació de tot el parc d'habitatges buits propietat de les entitats financeres i grans tenidors, i la finalització del desplegament de les «forces d'ocupació». Déu-n'hi-do!

Per als revolucionaris de saló, és un mostrari de l'etern dilema entre el desig i la realitat.