La política constitueix, per a molts, una religió laica, sobretot si es pensa en una perspectiva de la vida que pretén cobrir tots els seus aspectes, sense excepcions ni esquerdes. El sociòleg Stanley Kurtz localitza aquesta transmutació generalitzada en l'actual acceptació apassionada del liberalisme polític per part de nombrosos ciutadans -i consumidors- occidentals. «Certa forma de liberalisme opera ara com una religió per als seus adeptes: és una visió global del món que respon a les grans qüestions de la nostra existència, dignifica els esforços quotidians amb un significat més elevat i aporta una argumentació per a l'acció col·lectiva significativa», apunta aquest autor. No obstant, fins i tot sense els substitutius polítics new age o mil·lenaristes, el mateix cristianisme té més domini sobre la ment i el cor d'Occident del que reconeix un elevat volum de laïcistes. Aquest argument el proposa de manera convincent la sociòloga Grace Davie, que ha encunyat l'expressió «créixer sense pertànyer» per descriure el fenomen. Ella assenyala paradoxes com el fet que hi hagi persones que solen ser considerades cristianes sense anar a l'església; que les esglésies continuïn exercint funcions públiques vitals, encara que decreixin els seus ramats; que els europeus, inclosos els escandinaus, paguin impostos per mantenir les seves esglésies...
