Mirant la meravellosa Coco t'adones de fins a quin punt és senzill (que no fàcil) fer saltar les llàgrimes d'una persona. No es requereixen grans filigranes estètiques, ni tan sols apuntar on fa més mal, només necessites dos personatges i una guitarra. La història del cinema (i ara també de la televisió) és plena de seqüències que apel·len a les nostres emocions i, en darrera instància, als nostres lacrimals. N'hi ha de dos tipus clarament diferenciats. Per una banda, les que semblen tenir el do de la universalitat, perquè fan plorar més o menys tothom en idèntic grau d'intensitat; per l'altra, hi ha aquelles que responen a criteris més íntims, que entronquen amb moments o experiències de cada espectador. Aquestes són les més divertides de contrastar, perquè descobreixes que allò que t'estova exageradament genera una indiferència gairebé absoluta a l'altre. Tothom té les seves dèries i llàgrimes no confessades, a més. Per exemple, un servidor, la darrera vegada que va veure Con Air (ho heu llegit bé: Con Air) se li van humitejar els ulls quan Nicolas Cage es retroba amb la seva filla. Coses de la paternitat, o de l'edat, o de l'admiració pel gran Cage, vés a saber. Per contra, hi ha vessaments col·lectius que mai no acabes d'entendre, com la famosa mort de la mare de Bambi. Home, sí, és trist, però pitjor era veure Mufasa essent llançat al buit pel seu propi germà, no fotem. Fins ara el meu pòdium de pel·lícules oficials per plorar l'ocupava Big Fish (el seu final em sembla l'última cosa digna que ha rodat Tim Burton, i això que ja han passat catorze anys), però Coco l'acaba de superar amb escreix gràcies a un clímax emocional absolutament desbordant. Sanglotava i tot, tu. I mira, ja va bé, és un sentiment fantàstic i alliberador. Al capdavall, si passa és perquè la ficció et fa un regal que a la realitat cada vegada costa més de trobar: la sensibilitat.
