La sentimentalitat, fins la més absurda, és un dels ingredients principals del populisme. Diguem que és la seva principal força d'arrossegament. I tot el procés del sobiranisme català està impregnat de sentimentalisme, tant en la dirigència com entre el nombrós públic que la secunda, en la seva immensa majoria petit burgès.

Fa poc més d'un any vaig quedar molt impressionat en veure com plorava davant les càmeres d'una cadena de televisió el senyor Oriol Junqueras, líder màxim d'Esquerra Republicana i aspirant a la presidència de la Generalitat. El senyor Junqueras és un home bastant gros i molt semblant en els seus moviments a un conegut personatge del còmic, l'Ós Yogui. És un personatge d'aparença pacífica, jo gairebé diria que abacial, i presumeix de la seva condició de fervorós catòlic. En un moment determinat, l'entrevistador va al·ludir als seus sentiments respecte de Catalunya i, llavors, al dirigent d'Esquerra el va poder l'emoció i es va posar a plorar.

Un té el màxim respecte pels sentiments aliens, però veure a aquella humanitat agitant-se com un flam a impulsos del seu, diguem-ne, patriotisme, no va deixar de preocupar-me. Els bons -i fins confiables- polítics que hem conegut al llarg de la nostra vida, eren persones fredes i racionals que només apel·laven a la sentimentalitat quan estaven en una situació desesperada. I tots tenien un estómac que digeria gripaus i pedres de mida grosa. Just el contrari del que aparenta Junqueras, llevat que sigui un geni de la dissimulació.

El gran prosista gironí Josep Pla, que era un home d'inequívoc tarannà conservador, va deixar escrit que «la terminologia política d'Esquerra és plena de llocs comuns, de tots els de l'humanitarisme més insincer i més tronat». I rematava: «en què consisteix la política d'Esquerra? Doncs molt senzill, consistirà en tres anys d'anarquia sindical, de predomini de les idees de l'Associació de Viatjants i el corresponent caviar». Tot això va ser escrit durant el període republicà i abans de la Guerra Civil, i caldria preguntar-se ara si la línia política ha canviat o segueix imperant la insinceritat.

I pel que anem veient alguna cosa queda del que descrivia Pla. Com el comportament de Marta Rovira, número dos d'Esquerra, i aspirant a la presidència de Catalunya si segueix a la presó Oriol Junqueras. La senyora Rovira va ser qualificada en un important diari espanyol com «La ploranera del Procés» per la seva facilitat per abocar llàgrimes en moments d'especial intensitat política. Segons ha transcendit, va plorar abundantment en saber que Carles Puigdemont estava disposat a convocar eleccions anul·lant amb això l'anunciada declaració d'independència.

Pel que sembla, la visió d'aquesta rediviva Maria Magdalena, va commoure l'encara president i juntament amb els retrets per traïció dels aliats de la CUP el van portar a teatralitzar l'efímera proclamació de la República catalana que va portar a part del seu govern a la presó i a ell mateix i a quatre fidels més a la fuga a Brussel·les. I va tornar a plorar en contemplar els efectes demolidors de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Tanmateix, i ja sense llàgrimes pel mig, això no li va impedir acusar el Govern central de preparar una intervenció de l'exèrcit per «omplir de morts» els carrers de Catalunya. Una barbaritat.