Un professor de disciplina tan exigent com la nanotecnologia és l'últim -o potser ja el penúltim- dels damnificats per deixar anar més del que aconsella la prudència a Twitter.

El docent va atacar en un tuit el líder socialista català Miquel Iceta, que, a parer seu, té «els esfínters dilatats». Sembla ser que, amb aquesta gens delicada expressió, el tuiter pretenia al·ludir a la condició homosexual d'Iceta, que el polític no amaga ni tindria cap motiu per fer-ho. El resultat és que un fiscal acaba d'interessar-se per l'assumpte, el que mai és bona notícia per a l'afectat.

Encara que Twitter no tingui la culpa, és cert que alguns dels seus usuaris han acabat en tractes indesitjats amb la Justícia. Ja va passar amb un regidor que va fer conyes sobre els jueus incinerats a l'Alemanya nazi i altres assumptes sensibles. Va aconseguir igual fama, per més que no acabés als tribunals, el tuit d'un diputat per Lugo que, disconforme amb el resultat de certs comicis autonòmics, no va dubtar a qualificar d'ignorants i esclaus del cacic els gallecs. Inclosos, com és lògic, aquells que l'havien votat a ell.

La probable explicació a tot això és que les xarxes socials -i sobretot, Twitter- han pres el relleu als bars de l'antiga era analògica. A mesura que s'anava acostant l'hora del tancament, els clients, cada vegada més animats, portaven les seves discussions a aquest punt en què tothom alça la veu, com si tenir raó fos una qüestió de decibels. Inevitablement s'acabava per dir tonteries i pel recurs a l'insult com a argument.

La diferència amb Twitter -xarxa social d'urgència- és que el bar constitueix un àmbit limitat. El que allà s'hi diu, allà es queda; sobretot perquè es tracta d'una comunicació verbal. Les paraules volen i es desfan en l'aire com bombolles de sabó; però allò escrit, escrit queda. I els tuiters escriuen, encara que sigui amb la limitació de 140 caràcters que l'empresa ha doblat ara perquè la parròquia pugui expressar-se més al seu aire.

Un sistema basat en la limitació de paraules hauria d'excitar, en teoria, la creativitat dels que l'utilitzen. Baltasar Gracián va fer l'elogi de la brevetat, en la creença que un text curt obliga qui l'escriu a prescindir d'ornaments superflus i anar al gra.

Podria esperar-se que a Twitter naixessin milers d'experts en l'art de l'epigrama i la frase llampegant d'enginy; però què va. Infeliçment, no està a l'abast de tothom -ni encara d'una quantitat rellevant de persones- la destresa d'un Marcial, poeta romà que va escriure més de miler i mig de sentències famoses per la seva concisió i agudesa. Al màxim que arriba la majoria dels tuiters, en canvi, és a encadenar injúries més o menys escatològiques, però sense la gràcia ni l'estil de Quevedo.

No és infreqüent que molts d'aquests tuits ofensius -o simplement, idiotes- s'escriguin de matinada, detall que convida a pensar en una desafortunada combinació de raïm i mala llet. Sigui aquest o no el motiu, sembla aconsellable rescatar, parafrasejant-la, la vella recomanació de Stevie Wonder, que anava cec però lúcid: si beus, no tuitegis. I si no beus, compta fins a cent. Ja estan trigant els peixos grossos de Twitter a advertir-ho als seus ocellets.