14 de desembre de 2017
14.12.2017

Castells d'ivori

14.12.2017 | 07:12

El dia de la Constitució, un polític gironí va baixar des del seu castell d'ivori fins a la plana on s'amunteguen els pisos i la gent normal per alliçonar la plebs. Ens adverà que la Carta Magna és el motiu de tants anys de benestar per a tothom i quatre acòlits l'aplaudiren, els que volen perllongar el seu estat de gràcia. El lloc era la plaça que canviarà de nom, on qui sap si substituiran l'escultura de la noia que va néixer el mateix dia de la Constitució del 78 per la d'una àvia rebent bastonades, al costat de la representació d'un forat negre on ens puguem traslladar al segle XII, com a homenatge al 155. Tot seguit, el polític es dirigí als barris més pobres de Girona per escampar la bona nova. Envoltat d'edificis fets amb materials de baixa qualitat, alguns d'apuntalats, herència dels anys setanta, quan ja es practicava el saqueig sistemàtic de l'Estat que agermana tots els pobles d'Espanya, i les elits locals s'enriquien a canvi de contribuir al pla maquiavèl·lic de substituir les classes baixes catalanes per altres de foranes, encabint-les lluny del centre urbà i així enquistar un drama social, el polític proclamà quina és la causa d'aquests mals: «Tot això és culpa del Procés». Als balcons, banderes espanyoles acabades d'estrenar, alguna de republicana amb l'escut borbònic al mig i cap símbol allà on viuen marroquins. El polític, crític amb el nacionalisme, potser endevinà que gràcies a les banderes s'esmuny el conflicte social. Pobres i rics lloen la pàtria agafats de la mà i el polític no ha de tèmer cap assalt al seu castell d'ivori. Cridats per raons d'origen que el polític no pot lluir, els espanyols més desfavorits triaran el 21-D l'opció que més mal els farà, com els dinosaures votant el meteorit.

De petit, mil cops la meva àvia em va repetir que no em fiqués mai en política «perquè quan guanyin els teus tot t'anirà bé però quan guanyin els altres, aniran contra tu», una saviesa de qui va néixer al segle XIX i en va veure de tots colors. El polític, sense cap esperit gremial, veu com persegueixen, humilien i engarjolen els seus companys d'ofici, per fer com ell, defensar uns ideals, amb més criteri i tacte, amb risc personal i patrimonial, enfront d'una població crítica i amb tot l'aparell de l'Estat en contra. Un atac extensiu a les institucions del país, el mateix on el polític viu, i a les persones amb qui conviu. Algun dia, no aniran contra ell els seus col·legues, sinó aquells amb qui comparteix obscurs interessos, perquè Roma mai no paga els traïdors.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema