14 de desembre de 2017
14.12.2017

Cel sobre Girona

14.12.2017 | 07:12

Aquest cel és sobre Girona, però podria ser sobre Berlín, tant li fa. Tot el saber geogràfic s'esvaeix quan els núvols queden flotant, indecisos, damunt del paisatge. Pujant cap al santuari dels Àngels, Girona queda a l'esquena, s'intueix en el retrovisor, darrere l'última línia d'arbres de la serralada de les Gavarres. Són pins molsuts i alzines retortes que segueixen exhibint un color verd impertèrrit, ignorant que la tardor s'esgota i es fon sota uns núvols que descansen sobre els carrers i les cases. Deia Rilke que la bellesa només és un testimoni de l'horror i que els àngels són mortífers ocells de l'ànima. Però els àngels passen, somriuen i passen, i, en canvi, aquests núvols d'avui sembla que han decidit quedar-se. S'enganxen en el petit cloquer del temple i la campaneta deixa anar un so esquerdat. A l'altre costat, el Montgrí sembla il·luminat per un rajolí de sol, potser allà els àngels baten les ales amb més diligència. El santuari és una gran mola blanca dipositada damunt de la muntanya, com si fos una mena d'arca de Noè abandonada després d'un gran naufragi, però, al contrari que la nau del vell patriarca, no havia de servir per salvar totes les espècies animals sinó a nosaltres mateixos, a tots els que hem estat i que ja no som. Els nostres «jos» errants passegen per les seves sales o queden dissecats com les pells despullades de les serps. Els àngels vigilen de prop les velles ciutats pètries i conviuen amb aquests altres que són com nosaltres, però que ja no ens representen. Val la pena pujar de tant en tant als Àngels, un dia rúfol de finals de tardor com avui, per contemplar-nos a nosaltres mateixos i veure com és el món amb la nostra absència.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema