Fem un sopar d'amics pre-Nadal. Entre els nois hi ha una destacada representació de fills d'Amer i molt aviat la conversa deriva cap a les perspectives electorals del president Puigdemont. Tots ells han viscut alguna o altra experiència vital amb el seu veí il·lustre, ja sigui a l'escola, a l'Institut o formant part d'aquell grup de música on el president rascava la guitarra. Són optimistes, confien que el nou Parlament tindrà una majoria de diputats independentista i estan esperançats que Puigdemont podrà tornar per liderar-los. El sopar avança i a poc a poc altres testimonis posen damunt la taula la crua realitat: El president no pot trepitjar el país i probablement no podrà fer-ho durant molt temps. Els d'Amer son pràctics i de seguida sorgeixen les idees sobre les activitats que pot dur a terme Puigdemont a Bèlgica durant el seu exili. Hi ha qui proposa que torni a recuperar el seu ofici de periodista, hi ha qui considera que pot exportar els capricis d'Amer a la vella Europa, altres plantegen que torni a reclamar la pensió d'expresident i mantenir-se així com a figura política internacional.
El sopar avança i les ampolles de vi van caient foradades. Algú reflexiona sobre què serà dels consellers que acompanyen Puigdemont, quan d'aquí poc temps ja ningú és recordi d'ells. Els d'Amer pensen que la caixa de resistència ho podrà tot, que el partit els ajudarà a sobreviure a la capital administrativa d'Europa o que ja els buscaran alguna mena de treball a l'entorn de les institucions europees.
Els amfitrions reben els aplaudiments quan serveixen el plat principal. L'Honorable President ha desaparegut de la taula durant una estona. Els nois d'Amer prefereixen ara repassar les possibilitats del Barça mentre consumeixen un extraordinari filet al forn. Els jocs de paraules substitueixen el debat polític i el cava i els licors el vi de l'Empordà. El sopar arriba al final, els convidats es reparteixen números de la Grossa de Cap d'Any.
La il·lusió persisteix. Demà ja tornaran a pensar en Puigdemont.
