Quan es parla dels catalans universals sobresurt el nom de Pau Casals i va lligat al valor també universal de la pau, que ell va treballar amb una pràctica exemplar. Convé fer memòria i tenir voluntat de transmetre-la.
Acabada la Guerra Civil Espanyola els exiliats catalans s'escampen pels pobles de la Catalunya Nord. A Prada de Conflent s'hi instal·la Pau Casals i també Joan Alavedra. Un Nadal d'aquells anys una filla d'Alavedra, tot fent el pessebre familiar, li demana al seu pare que escrigui uns versos dedicats a les figures d'aquell pessebre; Alavedra s'hi posa i fa una obra amarada de doble intimitat, la família i l'exili que marca les seves vides, quan ja fa anys que són fora de Catalunya. El poema del pessebre allà nascut rep l'estima i la valoració de Pau Casals, que decideix posar-hi música. El mestre treballa afanyosament l'obra que resultarà ser un oratori, peça musical de gran rellevància.
Quan el temps i les circumstàncies permeten la presentació de l'obra, de notable complexitat, la seva estrena adquireix la universalitat de les grans peces, amb un alt reconeixement del significat del missatge de pau, originat en un senzill pessebre familiar i ampliat per l'explicació d'aquella sortida de les catacumbes de l'exili dels autors catalans.
L'oratori El Pessebre s'estrena a Acapulco l'any 1960, ben acollit pels incomptables exiliats a Mèxic. A partir d'aquella fita de l'estrena, El Pessebre és interpretat successivament a llocs representatius com Nova York, Puerto Rico, el Vendrell, Berlín, Wassington, Ginebra, Barcelona, Jerusalem, Montserrat, Assís, Sant Miquel de Cuixà... fins a 36 localitats del món.
Les audicions d' El Pessebre, lletra de Joan Alavedra i música de Pau Casals, s'anaven succeint a tot arreu mentre a Catalunya (anys 60) hi havia als àmbits governatius un cert nerviosisme perquè de determinades personalitats com menys se'n parlava millor. I El Pessebre continuava essent una vertadera ambaixada de pau.
Per exemple, l'audició que es va celebrar a Berlín va ser representativa i brillant: Pau Casals havia dit anys endarrere que no tornaria a Alemanya mentre hi hagués el nazisme; ara hi tornava, en règim ja democràtic, a portar-hi una obra de pau. El Mur de Berlín es mereixia una audició, que va organitzar Ràdio Berlín Lliure i va patrocinar aquell recordat alcalde Willy Brandt; els solistes d' El Pessebre eren anglesos i el cor era alemany; Pau Casals va adreçar un manifest als berlinesos: ... «He sentit angoixa en visitar aquest mur que, justament, té per nom el Mur de la Vergonya, i que unes flors a terra m'han demostrat que per a vosaltres és també el mur del dolor.» El manifest el va llegir un artista alemany, abans del concert, dempeus tot l'auditori i seguit d'una llarga ovació al mestre que es retrobava amb el seu públic alemany després de 30 anys. Ràdio Berlín Lliure va repetir, cada dues hores,el missatge de Pau Casals.
El record de Pau Casals no pot quedar, escarransit, a una columna de diari. A qui pertoqui: El Pessebre ja no es pot escoltar, sembla condemnat al silenci dels arxius. Es pot endevinar que deu ser complexa la preparació i realització del famós oratori, però la memòria d'una crònica per la pau, d'origen enterament català i exemplar com va ser, hauria de motivar l'afany de rememorar l'obra dels seus protagonistes i dels seus propòsits. Cal denunciar que ha caigut massa obscuritat sobre El Pessebre, l'oratori que va encendre tanta lluminositat sobre els valors de la pau universal.
