15 de desembre de 2017
15.12.2017

Lluiís Pericot Garcia (Girona, 1899-Barcelona, 1978)

15.12.2017 | 07:10

El carrer de Santa Clara núm. 8 hi ha una de les plaques commemoratives que instal·la l'Ajuntament de Girona, dedicada al naixement de Lluís Pericot, el dia 2 de setembre de 1899. Aquest il·lustre gironí dona també nom a l'escola del barri de Montilivi i a l'avinguda que arrenca de la plaça dels Països Catalans i connecta ja a la urbanització Girona-2 amb l'avinguda Reggio Emilia. Qui era aquest personatge tan incorporat al nomenclàtor i a la memòria de la ciutat? Molts gironins l'havien conegut i podrien explicar les seves vinculacions familiars amb Torroella de Montgrí, Begur on passava els estius i la mateixa ciutat de Girona. També és conegut el fet que en diversos moments de la seva vida d'arqueòleg i prehistoriador va excavar a les coves de Serinyà, a les del Montgrí, a Ullastret i al poblat ibèric de Castell a Palamós. Coneixem la seva trajectòria al costat de d'altres historiadors locals com a fundador i impulsor de l'Institut d'Estudis Gironins i també el llarg període durant el qual fou comissari provincial d'excavacions arqueològiques de Girona i finalment delegat de zona per Catalunya i Balears del Servicio Nacional de Excavaciones arqueológicas.

Ara, però, podem precisar molt més, gràcies a la recent publicació del llibre del professor de la Universitat de Barcelona Francisco Gracia Alonso Lluís Pericot, un prehistoriador entre dos époques (Pamplona, Urgoiti editores, 2017). Aquesta completíssima i apassionant biografia s'obre amb un pròleg del professor Josep M. Fullola Pericot, nét de l'arqueòleg gironí. Amb anterioritat Francisco Gracia, Josep M. Fullola i Francesc Vilanova ja havien publicat 58 anys i set dies. Correspondència de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot (1919-1974) (Barcelona, Edicions de la Universitat, 2002) i pocs anys més tard en aquest cas Francisco Gracia i Josep M. Fullola van dedicar un llibre a El sueño de una generación. El crucero universitario por el Mediterráneo de 1933 (Barcelona, Publicacions de la UB, 2006). No cal dir que aquests treballs previs i l'abundantíssima documentació que Francisco Gracia ha pogut consultar en diversos arxius i molt especialmente en el fons Lluís Pericot de la Biblioteca de Catalunya constitueixen un sòlid fonament del treball que comentem i que esdevé finalment una guia imprescindible per a conèixer l'itinerari de les ciències prehistòriques a Espanya i al món.

Pericot va esdevenir doctor a Madrid, quan només es podía fer el doctorat en aquesta ciutat, l'any 1923 i dos anys més tard el mes de desembre de 1925 esdevenia catedràtic d'Historia Antigua y Media de España a la Universitat de Santiago de Compostel·la. Al cap de poc i amb l'afany d'acostar-se a la seva família obtindria (27-6-1927) una plaça de catedràtic d'Historia moderna y contemporánea de España a la Universitat de València fins que l'any 1933 i en el marc de la Universitat Autònoma de Barcelona el seu mestre Pere Bosch Gimpera el cridaria primer per exercir una plaça de catedràtic agregat d'etnologia (octubre de 1933) i un any més tard (13-12-1934) es transformaria la plaça en la de Historia moderna y contemporánea de España per concordança amb la que havia guanyat a València. Malgrat les vicissituds dels anys de la Guerra civil Pericot ja no deixaria mai d'estar vinculat a la Universitat de Barcelona on durant més de 20 anys, en temps de la República i també en els temps del franquisme, va ser secretari de la facultat de lletres on el 1954 per major coherència amb la seva especialitat passaria a ocupar la Càtedra de Prehistòria.

D'aquest perfil universitari se'n desprèn l'evolució de la seva trajectòria investigadora durant poc temps a Galícia, de forma molt substancial a València a través del Servei d'investigacions prehistòriques i on per incitació d' Henri Breuil excavaria la cova del Parpalló amb uns resultats extraordinaris que un cop publicats llençarien Pericot a la fama internacional i més endavant des de Barcelona amb la represa de la tasca que havia iniciat amb la seva tesi amb l'estudi dels sepulcres megalítics de Catalunya. Des d'abans de la guerra civil espanyola Pericot destacaria per la seva extraordinària facilitat de relacions en l'àmbit internacional en el camp universitari i en el dels especialistes de renom mundial de prehistòria i arqueologia.

Francisco Gracia transita per l'expedient de depuració que Pericot va superar i intenta interpretar el sentit de la decisió de Pericot de no passar la frontera al final de la guerra i d'adaptar-se a la nova circumstància política. De fet és el mateix camí que seguiria un altre gironí, Jaume Vicens Vives, també discutit per la seva condescendència possibilista exactament igual que Pericot. I és veritat que Pericot era un home prudent i conservador. Però també és veritat que durant tota la seva vida va mantenir viu el contacte i la filiació intel·lectual amb el seu mestre Bosch Gimpera, que mantindria viu l'esperit de renovació universitària que havia viscut a la Universitat Autònoma en els successius intents de reforma dels plans d'estudis a la Universitat de Barcelona fins a la década dels setanta. Amb Bosch a Mèxic, i un temps a Paris a la Unesco, Pericot va ser l'intèrpret dels designis i dels propòsits de Bosch a l'hora de conformar una escola catalana d'arqueologia i prehistòria i els intents reeixits de concretar aquesta escola en una estratègia que portaria a llocs clau de la universitat espanyola a Joan Maluquer de Motes, Pere de Palol i Miquel Tarradell.

No només això, sinó que Bosch i Pericot concilien les arrels de la formació germànica de Bosch amb les escoles anglosaxona i francesa defugint per exemple els plantejaments d'un Martínez Santa Olalla que traspassaria la frontera infranquejable de l'adhesió ideològica i intel·lectual en la seva condició de falangista al nazisme a les antípodes de l'aliadofília de Bosch i Pericot. En realitat durant més de quinze anys hi va haver un enfrontament larvat entre Martínez Santa Olalla que des de la Comisaría general de excavaciones arqueológicas volia definir una xarxa provincial amb delegats del món local de fora del món acadèmic i el món del professorat universitari que defensava una opció més professionalitzadora. La pugna era majúscula des que el març de 1939 Martínez Santa Olalla va pretendre apoderar-se dels fons del Museu d'Arqueologia de Barcelona i trasladar-los a Madrid, intent que va ser avortat per Pericot amb la col·laboració del Marqués de Lozoya, director general de Bellas Artes, i que culminaria amb l'establiment del tàndem Almagro Basch-Pericot amb Almagro al capdavant del Museu i dels cursos d'Empúries que serien una de les plataformes de Pericot per internacionalitzar la ciencia prehistòrica espanyola des del gran jaciment grecoromà que l'Institut d'Estudis Catalans i la Mancomunitat havien situat en el cor mateix d'una estrategia nacional de recerca.

Salvar aquesta contradicció entre una formació germànica i un compromís amb els valors de l'Europa aliada serà segurament el ciment que segellarà la continuitat durant dècades de l'aliança i l'amistat entre Bosch Gimpera i Pericot. Els primers contactes internacionals eren de Bosch i Pericot va seguir les passes marcades pel seu mestre i hi va excel·lir fins a l'extrem. Gràcies a les seves orientacions i estudis acompanyats de publicacions molt notables sobre Àfrica i Amèrica i gràcies a la seva obsessió viatgera i la seva presència reiterada a tots els fórums i congressos internacionals permeteren a Pericot establir una xarxa de complicitats fins acabar formant part dels comités de tots els organismes on es cuinaven les reunions científiques dels especialistes. La plataforma definitiva va ser la seva presidència del IV Congrés internacional de ciències prehistòriques i protohistòriques que es va cel.lebrar a Madrid l'any 1954.

Amic i deixeble de Pere Bosch Gimpera i amic d' A. Schulten, d' Hugo Obermaier, d'Henri Breuil, de Vere Gordon Childe, de Louis i Mary Leakey i de molts altres prehistoriadors del món anglosaxó, al costat dels seus contactes en els països d'Amèrica i Àfrica als que dedicava síntesis i recerca, Pericot va esdevenir peça clau, reconeguda a Espanya i al món, per a la internacionalització de la recerca espanyola en prehistòria i arqueologia.

He explicat en d'altres llocs que Lluís Pericot era amic dels meus besavis Forns-Navarro ( Josep Forns Planas, Cap de l'estació de Girona i Inspector del moviment del ferrocarril de Girona a Sant Feliu de Guíxols i Mercedes Navarro, pares de la meva àvia materna i de Mn. Ferran Forns Navarro), dels meus avis Farreras-Forns ( Josep Farreras Ventura i Mª Teresa Forns Navarro) i dels meus pares Manel Nadal i Montserrat Farreras. Quan era responsable de les excavacions de la província i venia a Sant Pere de Galligants, Pericot sovint venia a dinar a casa els meus avis i pares a la plaça de Santa Llúcia i ens explicava els seus viatges extraordinaris.

Pericot va exercir sempre de gironí i va tenir per costum amb la seva esposa durant molts anys de fer amb certa freqüència a casa seva dinars de gironins. Conservo d'aquests dinars moltes publicacions dedicades per Lluís Pericot, singularment les quatre que Francisco Gracia converteix en capítols especials dedicats a esbrinar el pensament intel.lectual de Pericot, conservador, crític i reformista alhora.

El context de cadascuna d'aquestes publicacions és un compendi de la significació i el reconeixement atorgats a Lluís Pericot. Es tracta de Grandeza y miseria de la prehistoria (1948) que és el discurs de recepció com a membre (14-11-1948) de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona contestat per un altre gironí acadèmic Tomàs Carreras i Artau; de Las raíces de España (1952), que és la publicació que recull el discurs de Pericot en la sessió de cloenda del XIIè plenari (1950) del Consejo Superior de Investigaciones Científicas que és potser el discurs en el que més acomoda la seva visió al context imperant a les esferes oficials; Medio siglo de prehistoria hispánica (1964), que és el discurs d'inauguració oficial del curs 1964-1965 de la Universitat de Barcelona i finalment Reflexiones sobre la prehistoria hispánica (1972), que va ser el seu discurs de recepció com a membre numerari de la Real Academia de la Historia (10-12-1972) amb resposta d' Antonio García Bellido.

Només trobo a faltar en aquest llibre, que ens acosta i fa entendre qui era Lluís Pericot i per què és tan reconegut, un mapa amb tots els moviments internacionals de Pericot que el durien a tot el món i una cronologia per tenir una pauta per seguir còmodament i amb referències la gran abundància de dades que ens descobreix el professor Francisco Gracia i que il·lustren i interpreten la vida d'aquest gironí universal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema