Manuel Valls ha decidit exiliar-se a Catalunya. És un exili voluntari i només sobre l'activitat política perquè, possiblement, sigui l'únic lloc on hi ha algú que encara li fa una mica de cas i a sobre li paguen bé les despeses. L'antic primer ministre francès s'ha convertit en un pària ideològic. Una cosa així com Santi Vila però amb més calibre, ja que Valls Galfetti, no hem d'oblidar que a banda de ser el cap de l'executiu en l'època de François Hollande, va aspirar a ocupar l'Elisi. La bufetada que li van ventar a les primàries del partit encara retruny. Va ser el candidat menys votat.
Posteriorment, pensant que el PSF acabaria a l'abocador de la història, com els vells i amortitzats partits comunistes, Valls es va llançar damunt del carro de moda: La República en Marxa de l'actual president Macron. En un primer moment va ser rebut amb desdeny per Emmanuel Macron, que poc li va faltar per cridar excitat: «Surt d'aquí, cuca!». Mesos més tard, el president francès l'ha acollit, però mantenint-lo prudentment lluny d'ell, ja que Valls és un ludòpata de la traïció. A banda d'Hollande i els socialistes francesos, ho saben perfectament Iceta i Sánchez, a qui no fa ni un mes l'exprimer ministre reivindicava com els seus amics i els oracles d'Espanya. Poques setmanes després d'haver dit això, el ha apunyalat per l'esquena. Valls ha reaparegut donant suport a Ciutadans, el partit que pretén governar Catalunya per poder castigar els catalans. Segurament Valls interpreta que el partit taronja és una versió ibèrica de l'artefacte de Macron. I probablement no s'equivoqui del tot. Els oportunistes ensumen els oportunistes. Valls, Macron, Santi Vila, Albert Rivera, són part d'un fenomen en auge d'aquestes èpoques agrestes: subjectes polítics que no són de dretes ni d'esquerres, sinó que en cada moment són allò que els permet avançar cap el seu únic objectiu, que no és altre que l'abordatge del poder.
