La creativitat publicitària fa anys que brilla pr la seva absència, almenys la que ens toca suportar al nostre entorn. Molt lluny queden aquells espots televisius enginyosos i divertits que amb ben poc et seduïen i, encara més, et generaven una necessitat de compra il·lògica i malaltissa. Jo me'ls gravava com si fossin pel·lícules i -fins i tot- somiava a ser un gran creatiu d'idees trencadores; era verge i encara creia en l'amor. La història de la meva vida. Per desgràcia, bona part de la publicitat actual aposta quasi descaradament per la repetició d'unes idees tan mediocres que no fan altra cosa que tractar d'imbècil al seu públic. «Jo no soc tonto», s'entesten a dir alguns en va, per no parlar de la publicitat local que posen en segons quins cinemes. Una autèntica pallissa...
La propaganda política, si fa no fa, va pel mateix camí. L'engany és tan poc elaborat que no només hi falta enginy per captivar a les masses amb arguments il·lustrats sinó que s'hi suma el poc tractament de la imatge dels retratats. Fixem-nos en els cartells de campanya d'aquest 21-D. Puigdemont apareix de perfil en una composició fotogràfica de tonalitats ocres on més que vendre'ns el vot sembla que promocioni la temporada tardor-hivern del departament de moda del Carrefour; i amb un eslògan, «el nostre president», que deu ser obra dels creadors de «L'aigua mulla» o «No ets tu, soc jo». Iceta intenta aparentar seriositat i per això riu amb contenció; el fons blanc i l'eslògan exclamatiu «Solucions!» ens evoca a les rebaixes, però a les rebaixes, si no vas amb compte, te la foten. I ho sabeu! El cartell d'en Junqueras es descriu sol; si aquesta és realment la millor imatge que es pot treure d'algú potser s'haurien de replantejar coses, coses fotogèniques, sense oblidar l'eslògan, tan èpic com innocent, perquè això que «la democràcia sempre guanya» és tan bonic! Entre l' Arrimadas i un servidor hi ha amor platònic, ho confesso, però el cor com a símbol contenidor de la bandera catalana, espanyola i europea és més caspós que la iconografia de les revetlles d'estiu; l'eslògan «Ara sí votarem», però, s'emporta el premi al més sarcàstic, això és innegable. Del morat Domènech només puc dir que com més el miro més ganes tinc d'estirar-li l'arracada. Tanmateix, he pogut comprovar que aquest impuls el tenim molts, fet que deu referenciar a l'ambivalent «Tenim molt en comú» de l'eslògan. El posat d' Albiol, per altra banda, és d'un repel·lent insofrible; la foto sembla sortida d'un catàleg d'actors de pastorets i el lema, «Espanya és la solució», d'una capsa d'aspirines. O condons. I finalment la CUP, que al meu entendre és l'única formació que treu nota; si el candidat no té prou imatge, és millor ni posar-lo -ben trobat!- i més si l'eslògan és concís i dona joc. Cromàticament, a més, recorda a la coberta del subversiu còmic Watchmen. Si no és una casualitat, els voto. Però pagant, que un té un desprestigi.
