Fins a quin punt podem conviure amb algú que ha fet una cosa que ens sembla monstruosa? I fins a quin punt estem disposats a reconèixer a aquesta persona el dret a portar una vida normal, una vegada que hagi saldat el seu deute amb la justícia? Em temo que això és una cosa que no sap ningú, i per això mateix és un tema que el cinema i la novel·la han explorat sovint. Tots coneixem les històries d'algú que coneix algú amb el qual inicia una relació -de treball, o afectiva, o d'amistat-, fins que es descobreix que aquesta altra persona havia comès un crim en el passat i ara, un cop complerta la seva condemna, intentava iniciar una nova vida. L'antic criminal gairebé sempre és un home, encara que hi ha interessants variacions temàtiques amb una dona com a protagonista. En aquestes històries no sol ser habitual que l'antic criminal confessi el seu passat, per por de posar en perill la seva nova situació de «normalitat». I més encara si aquesta persona (gairebé sempre un home) ha iniciat una relació afectiva o viu en parella. Com confessar-li a l'altra persona que està enamorada de tu que un cop vas cometre un crim? Quin amor és capaç de resistir aquesta revelació? I qui seria tan temerari com per revelar un fet que et deixa marcat per sempre?
A ulls de la justícia, en el fred llenguatge de la llei, una persona que n'ha matat a una altra deixa de ser un criminal quan ha complert la seva condemna. Però a ulls de les persones que han de conviure amb ell, un assassí o un homicida mai poden deixar de ser criminals. És més, tots pensem que aquesta persona podria tornar a fer en qualsevol moment el que ja va fer una vegada. I potser amb nosaltres mateixos com a víctimes, tot i que mai se'ns havia ocorregut que aquesta persona -el nostre amic o el nostre amant o el nostre company de feina- pogués haver estat un criminal quan no sabíem res del seu passat. Però és que aquesta impressió d'innocència canvia per complet quan una casualitat o una revelació inesperada treuen a la llum el tèrbol passat d'aquesta persona que ens semblava tan normal com qualsevol altra. I de sobte, en saber el que aquesta persona va fer en el seu dia, la persona que crèiem estimar o apreciar (o almenys tolerar bé si treballava amb nosaltres) es converteix en un monstre al qual no sabem ni com dirigir-li la paraula. I aquesta persona amb la qual havíem entaulat una relació normal ja mai podrà tornar a ser la persona que crèiem haver conegut.
Explico això per un cas recent. En els Sanfermines de 2008, un estudiant de medicina va matar una infermera. Va ser un crim brutal amb violació inclosa. El criminal va ser acusat d'homicidi en comptes d'assassinat (havia begut molt i havia estat 32 hores sense dormir, el que es va considerar un atenuant), i va ser condemnat a dotze anys i mig de presó. Aquest mateix any, en complir les tres quartes parts de la condemna, el condemnat ha rebut el tercer grau penitenciari, tal com permet el nostre reglament penitenciari, i ha quedat en llibertat. Com que va acabar la carrera a la presó, ara ja és metge titulat. Fa poques setmanes, aquest home treballava en una clínica privada de Madrid. Però algú el va localitzar allà i va posar el crit al cel. Al moment, les xarxes socials es van omplir de missatges de condemna i van començar a ploure les crítiques contra la clínica que l'havia contractat. Els insults i les amenaces de mort van arribar a estendre's als altres metges que treballaven en aquesta clínica i que probablement no sabien res de la vida passada del seu nou company de treball. La mare de la noia assassinada també va manifestar la seva ràbia i la seva desesperació. El director de la clínica va demanar respecte perquè el condemnat havia complert la seva condemna i a Espanya hi ha el principi constitucional de la reinserció. No tenia dret aquest home, fos el que fos el que hagués fet en el passat, a portar una nova vida i a treballar normalment? La mare de la noia assassinada tenia els seus dubtes. Moltes persones mobilitzades en les xarxes socials ni tan sols tenien dubtes: el condemnaven per feminicida a haver d'ocultar-se de per vida i a no poder treballar ni veure ningú. A amagar el seu nom. A enganyar i a mentir a tothom. A amagar-se. En definitiva, a portar una vida de mort vivent.
Què fem llavors amb aquesta persona? Fa quinze anys, abans que les xarxes socials copessin les nostres vides, molt poca gent hauria pogut conèixer la història d'aquest home. Com a molt, alguns dels seus companys de feina, o alguns amics i familiars. Ara, en canvi, qualsevol de nosaltres està exposat que se sàpiga qualsevol cosa que haguem fet, i aquest fet -que pot ser cert o no, inventat o veritable- pot ser conegut immediatament per milions de persones i determinar per sempre la nostra vida. Les lleis que tenim estan fetes per a un món en el qual hi hagi un mínim de pudor i d'intimitat i de secret. I aquest món ja no existeix. Què fem llavors amb les lleis que ens garanteixen una nova oportunitat, per molt monstruós que sigui el que hem fet?
