El primer Nadal que vaig passar a Girona vaig dormir en un cotxe amb por de congelar-me, imaginant-me que era part d'una família que compartia un sopar, regals, bons desitjos. Quan podia celebrar-lo amb la meva família l'odiava, i ara que hi era sol, gelat, el trobava a faltar.
Quan era nen el Nadal era una nosa. Poc importaven els regals. Ho entendria molt després, tot tenia a veure amb cert contrast. La televisió i les pel·lícules construïen aquell aire fals de concòrdia i bons sentiments, de famílies felices que s'estimaven i compartien regals. Això a casa mai succeïa, i aquella vara amb la qual mesurar-nos, tornava la tensió insostenible. Era impossible encaixar en el marc de «família feliç» d'aquella època. Hi havia certa obligació de ser feliç o aparentar-ho que per Nadal pujava el llistó fins al cel.
Ja sota sostre, com immigrant que soc, vaig canviar el mètode. En comptes de sentir-me trist per no passar el Nadal a la meva terra i amb la meva família, vaig començar a creure'm alliberat d'aquella farsa. Aquest dia no feia res, ni sopar, ni regals, ni desitjar bon Nadal a ningú. Em semblava fantàstic quedar-me fora de les celebracions i tancar-me a beure una cervesa sol en una habitació llogada. Però no va succeir com imaginava. Durant anys, i sense saber el perquè, l'endemà em llevava sentint-me fatal, com si la solitud m'hagués menjat una mica, recordant el Nadal passat d'una altra manera, no ja com una cosa imposada, sinó com un temps desaprofitat amb gent que ja no era en aquest món.
El Nadal, per a molts, conté una sonda que, de manera inconscient, usem amb nosaltres mateixos. La maduresa ens remet a enfrontar-nos a aquesta data amb certa valentia: el seu record conté certa càrrega emocional explosiva. Així que any rere any vaig anar reelaborant el meu mètode nadalenc per evitar això que en diuen «el blues de Nadal». L'altra cara del Nadal, per als que es queden sense mètode, és una melodia (de blues) que repeteix una lletra carregada de malenconia i soledat. Potser per això la més alta taxa de suïcidis es produeix en aquestes dates.
Així el mètode es redueix a no passar-lo sol, no pensar massa o amarar el budell de gintònic, ja siguis un sentimental que plora davant de Titanic o portis a les venes suc de tomàquet fred, es tracta del simple instint de supervivència. El primer del nostre mètode hauria de ser oblidar-nos de les pel·lícules, d'aquesta felicitat de cartró que s'espera de nosaltres. I passar del blues al carnaval carioca.
