17 de desembre de 2017
17.12.2017

En un submarí groc

17.12.2017 | 07:04

Desembre té sempre regust d'apocalipsi. Sembla que el món s'acaba. Potser s'acabarà qualsevol dia. La ciutat és plena de gent que corre i omple els magatzems i les botigues. És l'eufòria incontrolable del shopping, l'únic que ens queda després d'haver perdut les utopies. Una ideologia redemptora, l'única forma de cultura, un sistema polític, una religió? És això Nadal: la celebració del naixement d'un déu entre ruïnes. Que no repiquin les campanes. Tindria la impressió que toquen de mort. Per si de cas, no compreu res groc. Dies passats, en sortir de casa, em vaig creuar amb una furgoneta de correus i me'n vaig endur un trastorn. La furgoneta era d'un groc encès.

Des que el persegueixen, només veig groc per tot arreu. I és un color alegre, i càlid, i vitalista, i lluminós. No sé si també és un color carregat de perill. Vaig veure dues àvies a les quals la policia barrava el pas perquè portaven una bufanda groga. No sembla possible. El sol és groc i fou, durant milers d'anys, el gran déu de la Mediterrània, el déu que repartia a tothom per un igual la calor de la vida, l'or és groc, també són grocs els gira-sols que pintava Van Gogh, són grogues les llimones de l'hort, són grocs els codonys i és groc el submarí dels Beatles. Hem viscut sota les ones –cantaven–, en el nostre submarí de color groc. Tots vivim en un submarí groc. No és cert, però m'agradaria que ho fos. Si pogués viure sempre en un submarí groc, me'n fotria de tot.

Sembla que el món s'acaba, quan arriba desembre. La Sibil·la, una ombra que travessa un camp d'extermini. Una ombra? És cert que les ombres sempre parlen del sol? La Sibil·la arriba i anuncia els eclipsis. El sol perdrà la claredat, els peixos pegaran grans crits, mar, fonts i rius, tot cremarà. S'acaba el món i vindrà el Crist dels retaules i els pòrtics romànics a jutjar els homes i les dones. Als mals dirà, molt agrament... Creixen les ombres, aquests darrers dies de tardor, i s'allarguen fins a l'infinit. Les ombres llargues, abans de l'hivern. A la Il·líada es diu que als guerrers els augmentava la força a mesura que creixia la seva ombra. Potser, una ombra només és una llum negra que camina perduda en un camp groc. Aviat floriran els primers grocs de l'any: les flors del trèvol, les vinagrelles, les sordonaies, l'herba morenera, el lletsó, l'herba d'eruga, la ginesta... Una simfonia de grocs cobreix els nostres camps, durant tot l'any. Quan era un al·lot que anava a estudi, els llibres escolars asseguraven que, a part o banda, hi havia homes grocs.

Malgrat tot, encara que em fos possible viure en un submarí groc, adesiara m'agradaria treure el cap i observar si ha parat de ploure. Com Noè, que envià un colom enllà de la barca per saber si havia arribat el bon temps i esperà que tornàs amb un brot d'olivera. Sé, tanmateix, que el colom tornarà, que portarà el brot i ens indicarà que, malgrat la Sibil·la, ha tornat a sortir el sol, que es restabliran els lligams d'amor a la terra, que sempre tindrem una pregària pendent en un racó del cor, que en algun lloc hi ha una papallona groga disposada a seguir-nos, una àvia amb la bufanda groga, algú que porta un ram de mimosa. És difícil pensar que arribaria un dia que hauríem de reivindicar el dret a portar una bufanda groga. Quan algú ho expliqui, d'aquí a molts d'anys, serà tan difícil de creure... I tractaran de bojos aquells que ho contin. I diran que no és possible. No m'agrada que hi hagi presos polítics. I ara sabem que el coratge és una pàtria. Ho va escriure André Malraux. El coratge és la capacitat de vèncer la por a la realitat. El coratge és no doblegar-se a la humiliació. De quin color és la por?

Som a desembre i l'atmosfera fa olor d'apocalipsi. No tenim temps d'ésser covards. Que els déus homèrics ens facin créixer l'ombra. Augmenta la força, si les ombres creixen. Que s'allarguin les ombres que parlen del sol.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema