Tinc un conegut que sempre diu als seus nets (tenen uns 18 anys) que potser sí que aconseguiran la independència, però almenys hauran d'esperar que ells siguin avis. Si Europa avança cap a una Europa federal i si té una estructura forta en el món a venir potser deixarà més llibertat per l'organització interna i, qui sap, potser serà possible una certa independència (o el que vulgui dir segons l'estructura que es doni Europa) però mentretant tot es basa en una gran mentida.
Diuen que Catalunya clama per la independència, però quan es fan unes eleccions plebiscitàries obtenen menys del 48% dels vots. Diuen que Europa ens reconeixerà i no ho fa cap estat i sols es rep algun suport escadusser de grups d'ultradreta, antieuropeus. Diuen que les empreses estan encantades però en un mes unes 2.700 han traslladat la seva seu fora de Catalunya, una cosa que ens volen minimitzar però que té un impacte negatiu molt greu per l'economia catalana. Diuen que passen de la llei a la llei però no diuen que la llei primera va ser votada massivament i que les segones (les lleis de transició i referèndum aprovades per majoria simple en la penosa sessió parlamentària del 6-7 S) es carreguen l'Estatut i la Constitució, les lleis aprovades pel poble de Catalunya.
Dit altrament, viuen en un món virtual. Tenia un professor de física que sempre ens deia: «Si fan una teoria i la contrasten amb la realitat i no quadra no pensin que la realitat està equivocada, és la teoria que no val i l'han de canviar». I exactament això és el que no tenen en compte els independentistes. Quan Puigdemont diu des de Brussel·les que Europa i Espanya tenen tots els defectes està fent el que ens deia el professor que no féssim. Ha fet una proposta basada en unes idees i la realitat li ha dit que no funcionen i ell aleshores no canvia la proposta sinó que diu que el que està malament és la realitat, són tots els altres, que no fan el que ell voldria, qui s'equivoquen. I pel que sentim aquests dies proposen continuar per aquest camí, continuar cap a un nou xoc de trens. Fins ara no hem vist cap reconeixement del més mínim error propi, cap autocrítica. Sols davant dels jutges diuen coses que no s'atreveixen a dir clarament en els seus programes. I faig un incís; en l'acte massiu de Brussel·les el to de Puigdemont va anar més lluny, va adquirir el to dels discursos dels ultres anti-europeus, de Farage, Wilders o Le Pen, la qual cosa és molt però molt preocupant perquè fins ara el nacionalisme mai havia caminat per aquests camins, mai havia sigut antieuropeu.
Per un altre costat crec que entre els no independentistes la lluita es centra entre les esquerres (PSC i Comuns) i les dretes (Ciutadans i el PP). Els recordo que a Catalunya les enquestes diuen que un 70% vol un acord amb Espanya que millori l'autogovern i la financiació. Qui està disposat a lluitar per aconseguir-ho? Qui proposa una agenda reformista clara i pensa lluitar per millorar l'autogovern i tenir una financiació més justa? Crec que la resposta és òbvia i crec, recomano, que els que varen votar independentisme enfadats pels disbarats que va fer el PP des del govern (que molts critiquem) pensin què voten el 21D. I si volen tornar a cohesionar la societat catalana no votin els que diuen que no estan d'acord amb un dels fonaments de cohesió com és la llengua, la cultura i el model d'escola que s'ha demostrat que funciona raonablement bé. Per això crec que la veritable batalla en aquestes eleccions es dona a un doble nivell: sortir de la irrealitat en què ens volen instal·lar els independentistes i que tan de mal ens ha fet i evitar la dreta que, entre moltes altres coses (com el model social que defensen i la seva oposició a una reforma en profunditat de la Constitució), vol trencar l'acord que sobre la llengua, la cultura i el model escolar a Catalunya ha funcionat des de la transició i que molts volem preservar. Per això, fora de l'independentisme la gran lluita es dona bàsicament entre Ciutadans i el PSC. Entre Ciutadans (que ens retorna als temps d' Aznar, més a la dreta que el PP en molts temes, especialment en el tema de la llengua catalana) suportat pel PP i el catalanisme reformista i social del PSC que amb matisos diferencials també representen els d'En Comú-Podem. Aquesta lluita marcarà el futur de Catalunya. Amb un govern de Ciutadans, l'estat del benestar aniria a la baixa, mentre la desigualtat augmentaria i el contenciós amb Espanya no es resoldria perquè no volen una reforma en profunditat de la Constitució i el finançament ni defensen a fons les llengües d'Espanya.
