a quinze dies parlàvem de la «casualitat» que el ministre Méndez de Vigo, actuant com a conseller de Cultura, ordenés el trasllat immediat de les 44 peces del museu de Sixena exposades al Museu de Lleida, tot i el recurs pendent. A què venia aquella imposició sobtada? No era millor esperar a la «recuperació de la normalitat»? L'article 155 era, havien dit, per recobrar la «normalitat democràtica» i no per resoldre un conflicte cultural intracomunitari. Però l'endemà s'entenia el rerefons: l'Audiència resolia, de sobte i a favor del retorn, el recurs català presentat feia dos anys i mig. Com ho sabia el ministre abans de fer-se públic? El president d'Aragó, Lambán, desmentia immediatament l'alcalde de Lleida, Ros -també socialista- i el mateix ministre, que feien del 155 la causa de la nova situació. Sembla clar quin serà, ara, el resultat del nou recurs presentat després de lliurar les peces.
Curiosament, ningú no ha fet referència a un fet cabdal: aquestes peces, com les pintures que hi ha al MNAC, s'han conservat gràcies a Catalunya, que les ha cuidat i restaurat. Ara, Lambán treu pit i exigeix que es resolgui ja el litigi de les pintures murals, que poden destruir-se per sempre si es treuen de les arcades del MNAC, segons dictamen de la millor experta mundial en aquestes qüestions. Però això no és un obstacle per al president aragonès. Per cert, el pare de l'actual alcalde, un dels promotors de l'afer, va ajudar Josep Gudiol, el 1939, a extreure i salvar les pintures. I un altre «per cert»: ningú ha parlat tampoc del cost total de la compra i/o restauració del «paquet», que hauria de cobrar Catalunya. Lambán recupera l'esperit de Palafox.
