En explicar els seus experiments, els científics sempre matisen que els resultats obtinguts depenen de les condicions en què es realitzen. Així, es parteix d´una sèrie de valors normals de pressió i de temperatura que derivaran en unes conseqüències determinades dins d´aquestes investigacions realitzades al laboratori. Si aquestes condicions en què es desenvolupa l´assaig s´alteren substancialment, el desenllaç també varia. Cal deduir que, pel que fa al comportament humà, succeeix d´igual manera. Els actes i decisions de cada persona seran uns o altres en funció de les circumstàncies que l´envoltin. El desitjable és que les pautes i accions de la ciutadania siguin el fruit de certa normalitat en el seu entorn. No obstant això, molt em temo que aquest clima de tranquil·litat i serenitat escasseja en el nostre món, de manera que no resulta desgavellat deduir que amb més dosis de lògica i racionalitat actuaríem d´una manera ben diferent.
Abundant en aquesta idea, és inqüestionable afirmar que el procés electoral que es viu en aquests moments a Catalunya està presidit per l´anormalitat i l´excepcionalitat. I el cúmul de rareses i de despropòsits que pateix arriba a tals cotes que, al meu entendre, n´afectarà de ple el resultat final. Algunes d´aquestes anomalies són relativament recents i altres porten socialment instal·lades molt de temps però, en ambdós casos, donen fe d´un ambient enrarit que condiciona el desenvolupament dels comicis.
A dia d´avui, tots els membres de l´antic Govern de la Comunitat Autònoma de Catalunya es troben querellats i bona part dels integrants de la Mesa del seu Parlament ostenten la condició d´investigats. Alguns candidats de les llistes electorals estan empresonats i l´expresident i diversos dels seus exconsellers, fugits. La crida a les urnes s´ha realitzat a través de l´aplicació d´un precepte constitucional sense precedents. Els mitjans públics de comunicació han vulnerat obertament el seu compromís amb la neutralitat i la defensa del pluralisme informatiu. I, per sobre de tot, es respira una atmosfera d´enfrontament social que sufoca per ser impròpia d´una societat democràtica. Davant d´aquest escenari, un mínim i fins superficial exercici de reflexió hauria de ser suficient perquè molts ciutadans se sentissin avergonyits i propiciessin un canvi tendent a redreçar el que aquesta deriva esbojarrada i irresponsable ha aconseguit torçar i retorçar.
Per aclarir la postura que jo defenso he d´indicar dues importants matisacions. La primera fa referència a la relació d´anormalitats assenyalades anteriorment, en el sentit que no totes elles han de qualificar-se com a injustes. Més d´una és l´efecte inevitable de decisions conscients, tossudes i insensates d´actuar al marge de la llei. La situació legal i processal de molts exdirigents i caps de llista deriva exclusivament de l´aplicació del Principi de Legalitat i és conseqüència directa de formar part d´un Estat de Dret. Diferent és que les seves seqüeles des del punt de vista de la normalitat democràtica resultin molt poc (per no dir gens) desitjables. La segona incideix que el sa exercici de l´autocrítica ha de ser global. Tant els tradicionals partits estatals com les formacions nacionalistes defensores del procés d´independència s´han de sotmetre ineludiblement a un profund i rigorós examen de consciència. En major o menor mesura, les culpes a repartir són abundants. Deia Carmen Martín Gaite en la seva novel·la Nubosidad variable que «de vegades la troca només la pot desembolicar qui l´ha embolicat» i el problema és que a Catalunya hi ha massa nusos, estrenyuts des de temps enrere per infinitat de mans.
No obstant això, la dosi superior de responsabilitat recau actualment sobre els propis votants. Durant l´etapa històrica més recent, hem assistit a sorprenents decisions d´electors en l´àmbit internacional, des del «Brexit» al Regne Unit a l´elecció de Donald Trump com a màxim mandatari nord-americà, passant per l´auge dels extremismes a Europa. Sens dubte, travessem mals temps per a la democràcia. Fa tot just un any vaig llegir un article de Teodoro León Gross, periodista, filòleg i professor de la Universitat de Màlaga, on analitzava la deriva dels votants cap a la mediocritat i criticava els que decideixen evadir-se dels resultats que comporta el fet d´introduir la seva papereta a l´urna, equiparant aquest gest a una mena de postureig social. Afirmava així mateix que «la trivialització del vot condueix al parc temàtic de la Democràcia». En altres paraules, s´acaba per banalitzar l´important, s´acaba per caricaturitzar el transcendental, i d´aquí al desastre només hi ha un pas.
L´endemà de conèixer-se el resultat de la consulta britànica per abandonar la Unió Europea, milions de ciutadans es posaven les mans al cap i clamaven incrèduls davant l´immens calat de la seva decisió. I és veritat que es pot llançar el dit acusador contra un o altre polític, o que es pot criticar un concret càrrec públic i un Govern en ple, o que es pot anar en contra del col·lectiu dels representants populars. Però, en última instància, aquest dit acusador ha d´assenyalar directament a la societat que ha promogut la seva elecció. Malgrat les circumstàncies adverses, les condicions inapropiades o les pressions injustificades, el 21 de desembre cada persona prendrà la seva decisió en solitari. Això sí, resultarà fonamental que el dia 22, tant els que hagin exercit el seu dret a vot com qui hagi decidit abstenir-se, sigui plenament conscient de la seva corresponsabilitat amb aquesta decisió personal i intransferible, ja sigui per començar a assentar les bases d´una desitjable normalitat democràtica, ja sigui per continuar transitant per la senda de l´esperpent.
