20 de desembre de 2017
20.12.2017

Contes nadalencs

20.12.2017 | 07:07

Com cada any la mainada es desafiava davant els pares per mesurar qui en sabia més, d'escriure contes adients a les diades nadalenques. L'argument, la imaginació i la qualitat literària, el més cabdal de les rondalles. Les nenes més múrries permeteren que primer els xics s'esplaiessin, que fessin el ridícul com els nens saben fer, mentre elles s'esperarien al final i els deixarien estupefactes, bavejant d'enveja.

L'Alfred va ser el primer a llegir el relat titulat: «El domador de la pluja».

«L'Eudald pertanyia a una nissaga de domadors. Hi havia el que sabia dirigir els vents, el que s'emportava la boira d'un lloc a un altre, malgrat que no sabia fer-ne, el que desembravia i domesticava feres i les venia. L'Eudald, xuclava aigua del mar, la posava dins dels núvols i si li pagaven el servei la venia.

Li va arribar una comanda molt estranya. L'alcalde d'un poble li sol·licità una partida exagerada d'aigua i si la descarregava en el lloc que li indicà posava molt en perill el poble veí, però també perjudicava el de l'alcalde. Quan l'Eudald li demanà explicacions, aquest li raonà:

- Cert, nosaltres perdrem la collita, però ells amb la riuada es quedaran sense la collita, les llars, i si hi ha sort alguna cosa més».

Els nens, uns pallussos, felicitaren l'Alfred; elles protestaren perquè era una història d'una venjança veïnal gens apropiada a la diada nadalenca. A continuació en Ton va llegir el conte: «L'amor de la seva vida».

«La noia de les trenes de palla amb llaç blau, que harmonitzava amb els ulls i amb un somriure giravoltant en els llavis rosats, sabia que ella era l'amor de la seva vida.

La qüestió transcendental era saber per a quin noi ella era l'amor de la seva vida».

Les nenes, per uns moments, no van saber si aplaudir o xiular, després del dubte, van considerar que estava prou bé, malgrat que la noia del conte és un xic tarambana i cagadubtes.

Li va tocar el torn a en Jaume i digué que la seva rondalla no tenia títol.

«Si m'estimessis de veritat, tal com dius, em donaries la lluna i jo la bressolaria com faig amb la nina. En Jonàs agafà fàcilment amb els dits la lluna reflectida en l'aigua de l'estany, l'escorregué, i li posà a les seves mans.

- I para de demanar coses que tu sempre demanes».

Les nenes s'estaven cansant dels companys perquè els seus contes presentaven les xiques com unes capritxoses i cosones. Però encara un d'ells havia escrit un conte i el volia llegir. Aquesta és la història escrita per en Tomàs amb el títol: «La carta que va rebre en Joan».

«En Joan va rebre una carta escrita en anglès, però com que ell no l'entenia li demanà al seu amic Enric que li traduís, qui començà llegint: 'London, 5 de juny de 1957. Volgut Joan: Potser et sorprendrà que després de tants anys t'escrigui per dir-te que...'.

L'Enric va parar en sec. Va agafar la carta la posà dins del sobre i advertí a en Joan que no volia saber mai més res d'ell; aquest, intrigat, anà a casa d'en Quim i li explicà el que li havia passat amb l'Enric. Li suplicà que per favor digués el que digués la carta no parés de llegir-la.

En Quim es comprometé a llegir-la de cap a cap. 'London, 5 de juny de 1957. Volgut Joan: Potser et sorprendrà que després de tants anys t'escrigui per dir-te que...' Fins aquí va arribar, a continuació li demanà que sortís de la casa i mai més li adrecés la paraula.

Desesperat, en Joan, va recórrer a un traductor que jurà que la llegiria íntegra, però quedà encallat en el mateix lloc que els seus dos amics. Va posar més diners a la taula d'un altre traductor, que li prometé que no es pararia i ho llegiria tot. Mentida. També s'embossà en el mateix paràgraf.

En Joan va decidir que l'única solució era estudiar anglès, no obstant estava convençut que la carta contenia un missatge atroç. Al cap d'uns mesos se sentí capacitat per entendre-la, va sopar bé, se serví una copa de conyac i s'assegué en la butaca al costat de la llar de foc. Va deixar la carta damunt la taula; no se sentia massa còmode per excés de calor, obrí una finestreta per refredar l'ambient. Un cop de vent enlairà la carta, quedà dos segons sospesa a l'aire, però el vent li clavà una empenta i l'adreçà a una flama que la cremà a l'instant».

Aquest conte misteriós, malgrat no tenir cap versemblança amb el Nadal, va complaure les nenes. L'Eulàlia va ser la que llegí el conte titulat: «Un dia a l'escola».

«'Avui la classe serà molt breu; ja s'ha acabat' –digué la mestra.

Els deixebles aplaudiren la genialitat de la seva estimada mestra.

- Què penseu fer per esbravar-nos?

- Jocs solidaris.

- Com quins?

- Farem d'escura-xemeneies, ens tirarem pel forat i el sutge es desprendrà. Quedarem més negres que el carbó, però ens divertirem i les famílies agraïdes convidaran a tots a menjar ous ferrats.

- I vosaltres?

- En canvi, nosaltres anirem al bosc a arrancar ombres verdes i les estendrem, com para-sols, a uns tres metres d'alçada perquè la gent s'hi pugui ombrejar quan faci xafogor.

- Que bonic! I aquesta colla què fareu per ajudar els vilatans?

- Aquest grup, senyoreta, foradarem aigua de l'estany; la retallaren en forma de cercles i giravoltant-los els portaren al poble per penjar-los com ornament brillant a les façanes. A l'hivern es glaçaran i esdevindran grans anelles on repenjar-s'hi.

-Au! Som-hi, doncs».

Tothom aplaudí, els nens i les nenes mirant als seus pares i a vostè, apreciat lector, li desitgen bon Nadal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema