21 de desembre de 2017
21.12.2017

Demà, 22 de desembre

21.12.2017 | 06:42

En certa ocasió que Catalunya passava un dels moments difícils del seu camí, el poeta Joan Maragall, sempre sensible al civisme, patriotisme i derivats, va reflexionar així: «Hem de descartar la solució providencial, la d'algú que sorgeix i ho arregla tot; aquesta solució cal esperar-la sempre, a condició de no comptar mai en ella». Venia a fer una convocatòria a l'esperança treballada amb peus de plom, l'esperança intel·ligent. Una altra aportació és la d'un analista de tertúlies que avisa que la política depèn dels polítics com el temps depèn dels astrònoms.

Dit això, com a preàmbul, demà serà el dia després d'unes eleccions catalanes que passaran a la història. Deixant de banda els resultats oficials que hauran sortit de les urnes, hi ha un maligne resultat que avança els altres, és la realitat de tenir unes personalitats catalanes a la presó i d'altres a l'exili. Com sempre, en nom d'una fanfarrona llei del més fort.

Massa dies hem escoltat xerrameques electorals, paraules per ferir, tot sovint, per després parlar de tancar ferides i desinfectants. Hem sentit parlar de tancar barracons mal plantats com a aules d'ensenyament sense saber si aquells nens i nenes ara es quedaran a la intempèrie. Hi ha aspirants que s'han omplert massa la boca amb expressions que haurien de merèixer la reserva més sagrada, paraules com ara pobresa energètica, nivells mínims de subsistència, pensions de misèria, barris marginats; tot s'ha fet servir com a material sensible de rastrer populisme. Ara toca desintoxicar-se de discursos empalagosos, de campanyes de fuetada, de promeses impossibles, d'arrauxades mentides i calúmnies vergonyoses. Ara la llengua catalana hauria de tornar a viure en pau, a les aules i a tot arreu, fent el seu treball quotidià, sense que els il·luminats barrejadors de sempre burinin continuament contra la vida pròpia de la llengua pròpia, feliçment immersa a l'ànima catalana.

Aquesta ciutadania ja està farta del xoc de trens que ha sigut fatal, i cap guardaagulles no va fer res per a evitar-lo. Per fi, demà serà dia 22 de desembre, tot sortint d'un temps atabalador, de fotos i filmacions d'escenes cruels, impresentables, salvatges, d'un ritme estrany que ha deixat tocades moltes coses. Han caigut moltes caretes i s'han deixat veure els rostres dels determinis abominables, de milhomes. Ara sembla com si les paraules justícia, misericòrdia, pau, indult, saviesa, amnistia, bona fe, reconciliació, bona voluntat (temps enrere se'n deia esperit nadalenc), com si tot això s'hagués arrencat del diccionari d'alguns polítics.

Des de la ciutadania rasa tornem a dir no a moltes coses. I demà serà un altre dia. Tanmateix ha costat arribar al dia després de les eleccions. I el que volem, primerament, és veure enterrar la destral de guerra, de pensament, paraula i obra. Demà mateix –i al marge de tots els resultats electorals i de totes les anàlisis que es puguin fer a les tertúlies– cal recomençar aquella constructiva voluntat de ser que caracteritza els pobles de bé, com aquest, el nostre. És a dir, tornar a començar amb aquell sentit clàssic, serè i senzill que, per exemple, manllevo d'un text que m'agrada recordar de l'amic Narcís-Jordi Aragó; un seu audiovisual sobre Girona acabava així: «Cada època té el seu secret i la seva vibració. Però la ciutat respira cada dia, segons un ordre immutable, el ritme del temps que va i ve, al compàs de la vida que sempre recomença».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema