Potser hi va haver un temps en què la gent havia de triar una veritat entre les tres o quatre que se li proposaven. Ara, en canvi, cal optar entre la veritat, a seques, i les mentides. Hem empetitit l'espai de l'evidència de la mateixa manera que es redueix el de la cultura quan hi ha gana.
- El primer és menjar.
El primer és la veritat. Els fets. Quan veiem discutir els polítics a la tele, no ens sorprèn que defensin aquestes idees o aquelles altres. El que ens deixa bocabadats és la facilitat amb la qual menteixen sabent que ho fan i el poc que els importa que les seves mentides es contrastin amb els fets. No podíem imaginar que la «veritat alternativa» inventada pels assessors de Trump anés a tenir un recorregut tan reeixit. La veritat és que, contra tota lògica, la mentida s'ha imposat en el discurs públic d'una manera tan imparable que no hi ha manera de combatre-ho. Crec que avui guanyaria les eleccions un Partit de la Realitat l'únic programa del qual fos no mentir. Però no mentir mai, en cap cas, ni a la tele ni a la ràdio ni a la premsa escrita ni als mítings.
- Vostès què proposen?
- Dir sempre la veritat.
- I des del punt de vista de l'economia?
- La veritat.
- I què proposen per a l'educació?
- La veritat també.
Aquest programa, si es portés a terme, resultaria a mitjà i llarg termini revolucionari. Imaginin un líder o una lideressa a la qual cap «maleïda hemeroteca» enxampés en una contradicció. L'efecte secundari de no mentir ens conduiria inevitablement a solucions justes. Reduiríem, per exemple la desigualtat galopant, ja que resulta impossible reconèixer-la sense actuar. I qui parla de la desigualtat parla de tota la resta. Un Partit de la Realitat, als Estats Units, posaria contra les cordes a Trump. El problema és que ara mateix dir la veritat s'ha convertit en un acte heroic. I els herois es compten amb els dits d'una mà prèviament mutilada.
