23 de desembre de 2017
23.12.2017

Apujar els salaris

23.12.2017 | 02:33

Espanya tanca un nou curs creixent per sobre del tres per cent, amb més ocupació i menys dèficit. Els vents favorables s'atenuen –el conflicte català reduirà el creixement del país, la factura energètica ha pujat de manera notable i l'impuls del BCE lògicament anirà disminuint–, però en general el context mundial és el més favorable de l'última dècada: algunes incògnites populistes s'han aclarit, la retallada d'impostos als Estats Units afavorirà les grans empreses –almenys a curt termini– i els motors europeus comencen a arrencar d'una manera significativa. Els cignes negres arriben quan ningú els espera, de manera que convé aplicar polítiques prudents que permetin revertir el cicle si apareixen de nou les nuvolades. El que, per descomptat, no exclou que la bonança d'aquest moment no hagi aprofitat per liquidar algunes fractures que la crisi ha acumulat. El més necessari seria posar les bases per a una consolidació fiscal que sanegés i enfortís els comptes públics a una o dues dècades vista: per exemple, els de les pensions, la sanitat i l'educació pública. El més immediat, en canvi, seria actuar de forma accelerada sobre els salaris per recuperar el depauperat poder adquisitiu.

L'acord, signat entre el govern i els agents socials (sindicats i patronal), per incrementar el salari mínim interprofessional (SMI) fins als 850 euros en tres anys suposa una magnífica notícia, que no només redunda en la justícia social, sinó que a més facilitarà la recuperació de l'economia espanyola mitjançant l'estímul de la demanda interna.

Però, sens dubte, ni aquestes mesures són suficients ni han de quedar-se aquí. Cohesionar la societat exigeix reduir els impostos a les classes treballadores –especialment als que cobren sous més baixos i a les famílies– i millorar les beques i els ajuts socials, fins i tot en forma directa a través de xecs. Cap política de benestar serà efectiva fins que no s'aconsegueixi articular una adequada política que faciliti l'accés a l'habitatge –mitjançant compra o lloguer– a uns preus raonables. D'altra banda, la pujada de l'SMI queda curta, tot i que envia un clar senyal al mercat: després d'anys de forta austeritat, convé augmentar els salaris. Almenys, totes aquelles empreses que comptin amb balanços sòlids i beneficis creixents. Els nous convenis col·lectius haurien d'anar en aquesta direcció, que reforçaria la cohesió social.

En el mateix sentit, un altre senyal positiu seria que en els pròxims pressupostos s'inclogués una pujada del sou dels funcionaris per sobre de la inflació prevista, que permetés recobrar part del poder adquisitiu perdut. Més i millors retribucions significa més i millor demanda, i la demanda –com explica Keynes– acaba generant oferta, creixement i, una altra vegada, més ocupació. En la conjuntura espanyola –amb taxes d'atur encara altíssimes–, la prioritat segueix sent crear llocs de treball i guanyar competitivitat, consolidar el model exportador i incrementar les inversions en innovació. De nou, més i millors polítiques públiques per impulsar el mercat nacional. Però, d'altra banda, hi ha empreses i sectors econòmics que han fet els deures i que compten amb marges per gratificar als seus treballadors.

No hem de desaprofitar l'oportunitat, ara que el cicle és encara favorable. I no desaprofitar-lo vol dir que els incentius han de ser raonables i prudents, encara que també reals. De manera que, si entrem i sortim tots junts de la crisi, els beneficis també es compartiran de forma generalitzada. Bon Nadal a tothom!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema