23 de desembre de 2017
23.12.2017

Sempre ens quedarà Disneyland París

23.12.2017 | 02:40

Cada vegada que un d'aquells films que han contribuït a fer gran la història del cinema i que, per tant, arrossega bona part dels nostres records, torna a la palestra de l'exhibició comercial en forma d'actualització o seqüela, es munta la guerra dialèctica de sempre entre els seus detractors i defensors. Amb l'estrena de l'Episodi VIII de la celebèrrima saga galàctica Star Wars, Els últims Jedi, ha tornat a passar. De fet, des que l'any 2012 Disney va obtenir els drets de l'univers creat per George Lucas fa justament quaranta anys, les batusses que es munten entre uns i altres a les xarxes socials, tot i ser molt sorolloses, ja han deixat de ser novetat. En aquesta ocasió, fins i tot, els més conservadors han iniciat una campanya de recollida de firmes per reclamar que el film en qüestió no formi part de la franquícia. Ah, la veu del poble!

La nostàlgia és una cosa ben fotuda; et manté lligat a un passat que es revela entranyable i si no se sap portar, t'atrapa, et subjuga, no et deixa veure més enllà de la tristor que se sent pel que s'ha perdut, d'aquell anhel del passat que no tornarà i que, per això mateix, acaba idealitzant-se. Us ho diu un que ho és i que per no posar remei ha caigut a l'abisme d'una creixent síndrome de Diògenes. Qualsevol temps passat va ser millor, diem sempre convençuts els nostàlgics. En el cas concret del cinema, tot això es visualitza amb estrenes com la d'aquest nou episodi de La guerra de les galàxies, que més enllà de debats estèrils, esdevé un símptoma inequívoc que els temps passen i els gustos i els públics canvien. Com ha de ser. El film en qüestió, però, repeteix fins a l'esgotament que el que és vell ha de morir per donar pas al que és nou. És una sentència dura carregada de part de veritat que convida a la reflexió, sobretot als que portem bastant malament això del canvi o que, dit d'una altra manera, ens identifiquem amb el neguit existencial d'en Sheldon Cooper. La nostàlgia no pot impedir mai l'evolució, l'avenç, i s'ha de saber controlar, posar a un costat; una altra cosa és que aquesta suposada evolució acabi sent, de fet, una involució, un tornar enrere molt més patètic que aferrar-se a l'enyor gratuït. És el peatge que s'ha de pagar per circular per l'autopista del lliure albir.

El que molesta de veritat els nostàlgics és que aquest natural i lògic tirar pel dret no se sàpiga executar sense pervertir el passat, sense vilipendiar-lo, sense escopir a la cara dels símbols i dels referents amb l'únic argument del calé. Disney, per exemple, ha estat sempre molt servicial amb el seu públic, a cada nova generació menys exigent i escrupolós que l'anterior, però sent com és el que més paga, explica per si sol el gir del seu cinema familiar original a un de clarament infantil que en molts casos voreja l'oligofrènia. I seguint a aquesta, tantes altres majors. Ja ens ho deien a Casablanca, que «Sempre ens quedarà Disneyland París».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema