Quan s'acosten les festes de Nadal, i es munten aquestes taules nostres amb llagostins, cava català i torró, em sento una mica superior als nord-americans, perquè he llegit que Donald Trump sobreviu a força d'hamburgueses, pollastre fregit i pizza precuinada, i que tampoc en dates assenyalades com Acció de Gràcies o Pasqua suporta els menús sofisticats o mínimament pensats. Però de seguida se'm passa la rauxa supremacista, com una digestió pesada. La revista Time ha triat com a persona de l'any 2017 al moviment ?MeToo, que representa a totes les dones decidides a desterrar el sòrdid silenci que pesa entorn de l'assetjament sexual. Una autèntica rebel·lió contemporània. Van començar actrius i models, i s'hi han anat sumant persones d'altres professions artístiques, animades per fi a denunciar una cosa de la que es consideraven gairebé culpables: la invasió del propi cos per part dels que tenien la paella pel mànec, i que durant dècades han sotmès les seves pròximes amb violència i menyspreu a canvi de permetre'ls una carrera mig potable. Autèntiques agressions que la indústria de l'entreteniment tapava per seguir oferint la seva millor cara. Hi ha intocables que van començar l'any decidint el destí dels seus semblants, i l'han acabat en l'ostracisme: el productor Harvey Weinstein, l'actor Kevin Spacey. Hi ha altres que aguanten la respiració, perquè sospiten que el seu temps de gràcia s'acaba, i que els seus crims en realitat no han prescrit: Woody Allen, Roman Polanski. Les dones han decidit que el silenci ja no és una opció, i que val la pena cridar, encara a risc de caure en desgràcia. Per això, el diccionari Merriam-Webster ha decidit que la paraula de l'any als Estats Units és «feminisme», assenyalant la importància que està tenint «la recerca constant per definir aquest terme». El feminisme està de nou furiosament a l'avantguarda, trencant dics que es creien indestructibles. És una bandera que es reprodueix de múltiples formes, i que moltes dones estan a la fi contentes de defensar.
A Espanya també es tria la paraula de l'any en acabar el desembre. En edicions passades van ser assenyalades «escarni», «selfie», «refugiat» i «populisme». Aquest any hi opten, entre d'altres, «aporofòbia», «aprendibilitat», «bitcoin», «notícies falses», «odiador», «somiadors», «superbacteria», «trans», «turismofòbia», «uberització»... Perdó? No em quedo amb cap. Excepte «turismofòbia», les altres no les he fet servir ni un sol cop aquest 2017, i això que treballo amb paraules. On és «feminisme» a Espanya? Potser serà la nostra paraula de l'any que ve? O l'altre? O la dècada entrant, que ja pel que queda ... Ni els rius de tinta que han corregut sobre el judici a La Manada per la presumpta violació als Sanfermines, ni les reaccions al mig centenar de crims masclistes perpetrats aquest any, col·loquen el feminisme entre els conceptes de moda per aquests pagaments. Aquí ens guanyen els americans, com en tantes altres coses que molt sovint tenen a veure amb la capacitat d'analitzar i l'autocrítica. Potser a casa nostra la «uberització» és el tema que ha canviat vides i ha obert els ulls de molta gent aquest 2017, però ho dubto. No hi és «feminisme» com tampoc «independentisme». Rar. Però aquests dics no serviran, perquè les paraules que defineixen allò que marca substancialment la diferència acaben obrint-se pas. Aquest calendari, o el següent.
