D'aquesta campanya electoral tan penosa que acabem de viure hi ha hagut moltes coses que hauríem de recordar per als temps que vindran. N'hi ha que fins i tot ens recorden temps passats. L'anunci electoral del PP, per exemple: Una senyora gran s'acosta a la taula on seu una funcionària decimonònica, d'aquelles que no et miren, que no somriuen i que no et fan ni cas, una funcionària de les que abundaven abans i que hem mirat d'anar canviant. La dona gran vol un Nadal sense discussions polítiques entre els seus nets. De Nadals amb discussions polítiques, però, tots n'hem viscut, i no precisament des de fa quatre dies. Quan era petita i Franco encara cuejava, als meus Nadals ja es discutia de política. S'hi discutia amb vehemència, a més. Teníem un familiar vingut de Castella. Aquell senyor i el meu pare discutien abrandadament sobre Catalunya i Espanya. La meva mare mirava de treure ferro, però era impossible. Això no impedia el dinar. Ni tan sols no impedia que el repetíssim any rere any. Ni que les discussions tornessin. A mi em sorprenia que aquell familiar vingut de Castella s'entestés a voler-nos canviar. Ell, que havia marxat del seu poble, que havia abandonat els seus per buscar-se la vida aquí! No hi feia res, però. Les discussions eren naturals, hiperbòliques i estimulants. Formen part de la meva memòria. Potser per això debatre i discutir sobre les idees que es tenen conforma l'absoluta quotidianitat. Uns discuteixen de política, d'altres de futbol. El que seria lamentable és no debatre mai res. S'imaginin un país de pedra picada! Els desitjo un bon Nadal, amb debat, discussions i una bona copa de cava per brindar per aquest país, que es va construint, amb giragonses, amb llums i ombres, però amb determinació.