El hashtag #MarcaEspanya és un mite. Avui dino amb trenta persones del partit polític Movimento 5 Stelle a casa del meu germà, Nicolas Stoppa -activista del moviment- a Arenzano, Itàlia. Al meu costat esquerre tinc Sabrina Traverso, alcaldable a les últimes eleccions, i a la dreta, en Fulvio Utique, persona que va formar part de l´staff de Beppe Grillo durant el naixement del partit. Haig de confessar que havia estat mesos llegint sobre el MS5 a la premsa i pensava que em trobaria una altra mena de persones. Alguns diuen que són d´extrema dreta i altres d´extrema esquerra. Finalment, vaig poder comprovar amb els meus propis ulls que res té a veure amb això. Entre els assistents, una infermera que abans votava el PD, un informàtic que era del partit comunista, una àvia que ha votat diverses vegades Berlusconi... Gent corrent, cansats d´ideologies i que creuen en aquest país, en Europa i en la seva gent.

Intento posar l´orella a totes les converses i debats que hi ha a la taula i ràpidament m´adono que aquells problemes que sovint cataloguem com a «marca Espanya» no ho són. Aquí, a Itàlia, tenen els mateixos problemes o fins i tot de més greus. Es un país complicat d´entendre políticament parlant i on a una balança imaginària trobaríem un equilibri entre l´estupidesa i el potencial. Difícil d´explicar. La societat italiana és probablement la societat menys preparada a Europa per assimilar un canvi de sistema. El que està malament, millor no tocar-ho no sigui que empitjori.

De manera contradictòria, com tot el que envolta la política a Itàlia, la nova política va néixer aquí l´any dos mil nou de la mà de l´humorista, actor i, ara polític Beppe Grillo. El Movimento 5 Stelle és el primer partit postideològic amb un funcionament basat en el programa informàtic Rousseau, on cada un dels membres i activistes decideixen els passos a seguir en cada llei i proposta. Té el mateix poder i importància el conductor d´autobús que viu a Nàpols que l´elegit per optar a la presidència, Luigi Di Maio. Dintre el programa electoral hi ha propostes de tota mena, algunes que es poden anomenar d´esquer­res i altres de dretes, però que totes tenen dues coses en comú; les han votat tots els activistes i no volen ser catalogades ni d´esquerres ni de dretes. Tot i algunes similituds amb el funcionament intern de Podem, res té a veure. De fet, a la majoria d´ells ni els agrada ni els interessa.

Quan arriben les postres, el meu germà comença a parlar de la renda bàsica, un dels punts estrella del programa electoral. L´estudi i càlcul econòmic fet els avala. Reduint un petit percentatge del pressupost militar -ara no recordo quin exactament- es podria cobrir aquesta despesa. Veig gent il·lusionada, amb coneixements varis i amb ganes de canviar l´statu quo. Però dubto que ho aconsegueixin, el parlament italià fa poc ha aprovat una nova llei ­electoral que farà que el Movimento 5 Stelle, tot i guanyar en vots per força ­diferència, no pugui governar sense pactar. I ells no volen fer-ho. Cansat de veure que Itàlia té els mateixos -o més- problemes que ­Espanya, decideixo baixar a casa de dos grans músics, Esmeralda Sciascia i Marco Fossati, i disfrutar de la música. La música a Itàlia ha estat sempre meravellosa, fins i tot quan en Berlusconi cantava als turistes sobre els creuers. En això guanyen a tot al món. Bé, i en corrupció. Si la ­corrupció a Itàlia fos un hotel... seria de cinc estrelles.