El dietari

ERC ha caigut en una profunda depressió que l´ha deixat mig estabornida en plena campanya. Aquest partit amb tant múscul i capacitat d´agitació ciutadana està completament paralitzat. No ha pogut ni sabut superar l´atac de l´Estat. La depressió comença el 20-S. La nit d´aquell dia de setembre serà estudiada amb especial atenció per comprendre el que va venir després i fins a quin punt el pànic es va apoderar dels republicans. Allà va començar l´operació d´enderroc d´aquesta ERC de fortes conviccions però tan poc bregada en el dolor. El líder del partit va refer el partit amb massa protagonisme d´ell mateix i el seu injust empresonament els ha curtcircuitat greument. Els ha decapitat, com malèvolament se n´ha vantat avui, dia d'excés de vi a Girona, la vicepresidenta Soraya. ERC ha tingut un gran lideratge ideològic amb Junqueras però una molt mala direcció de recursos. L´absència d´una bona estratègia i d´unes direccions fortes i veteranes, fa que un partit que, des de fa anys ho té tot a favor, no hagi assolit el control del territori en ple declivi convergent.

Diumenge - Lliga regionalista

La Lliga Regionalista va morir políticament amb la dictadura però el seu esperit i la seva influència intel·lectual es mantenen més vives que mai. I això gràcies a importants empreses catalanes i prestigioses plomes periodístiques que, a banda d´imitar l´estil literari dels magnífics periodistes d´antuvi propers a la Lliga, basen el seu relat de la realitat en la màxima que davant del dubte, sempre és culpable la política catalana. Plomes que presenten l´Estat com una divinitat i Catalunya com un poble condemnat a perdre. Plomes que sota l´aparença de relatar la veritat es deixen, per qui sap quan, la crítica als catastròfics errors de l´Estat i als partits que el controlen. Plomes que es presenten com a equidistants al periodisme independentista i unionista de trinxera, però que en realitat sempre carreguen contra el perdedor i raspallen el guanyador.

Dilluns - Santuaris

La política és pràctica fins i tot en els moments més dements. Ha passat avui a l´Ajuntament de Girona, on s´han aprovat els pressupostos amb els vots del PDeCAT i del PSC, quan el primer, que és qui governa, es va desfer del segon com a càstig per pertànyer al malvat club del 155. Sens dubte és una contradicció, però qui s'atreveix a dir que és dolent que, en moments de màxim enfrontament, hi hagi petits santuaris per alguna entesa.

Dimarts - Guàrdia Civil

La Guàrdia Civil, que durant la democràcia havia guanyat un gran prestigi a Catalunya, a base de treball rigorós i imparcial, torna a ser vista per una part important de la població com una policia política. Com un cos policial de qui no et pots refiar perquè és de part. En aquest cas, de part d´un Ministeri Fiscal i d´un Ministeri de l´Interior que combaten l´independentisme en base a informes sobre fets que són, en algun cas, imaginatives novel·les de terror perquè compilen proves en contra però no hi apareixen proves exculpatòries. El relat que fa la Guàrdia Civil del 20-S és una prova catastròfica d´això que dic. Converteix una protesta ciutadana en una rebel·lió sediciosa que manté injustament gent a la presó.

És lògic que un Estat es vulgui defensar de l´independentisme! Però ho ha de fer amb justícia i veritat. Estem davant d´una molt mala notícia per a la democràcia espanyola.

Dimecres - Anys i demografia

Per què Ciutadans s´està menjant el PP? És difícil entrar al cap dels votants (encara enquestats). El motiu podria ser que el PP és un partit de dretes vist com un partit de dretes i, en canvi, Ciutadans és un partit de dretes que encara no és vist com un partit de dretes. Els votants històrics del malaguanyat PSC, vist ara com «ni chicha, ni limoná», és impossible que vagin a parar al PP i tampoc cap a uns Comuns insuficientment espanyolistes. Per tant, tot afavoreix Ciutadans, un artefacte inventat per espanyolitzar Catalunya.

Perquè agradi o no agradi, Catalunya s´ha convertit en un camp de batalla identitari amb catalans catalanistes i catalans espanyolistes. Intentar el transvasament d´un bàndol cap a l´altre cada dia serà més impossible. Els anys, la demografia i la capacitat dels uns o els altres de seduir els joves, acabarà decantant la balança.

Dijous - La terminal belga

Nit electoral intensa com poques es recorden. La victòria de Junts per Catalunya dins del bloc independentista, ha acabat desconcertant tothom. Cap porra de periodistes que conegui, ni cap casa d´apostes, situaven tan amunt l´artefacte polític creat per Carles Puigdemont. «Ho ha tornat a fer!», m´escriu un vell amic amb el qual fa temps que ens preguntem si el president és un boig o és un geni.

Fa molt temps que hem arribat a la conclusió que no és cap disjuntiva, sinó que possiblement sigui una barreja de les dues coses. Boig en el sentit d´insensat i geni en el sentit de ser més ràpid de reflexos que els altres. El cas és que durant setmanes molts van veure Puigdemont com un covard fugit o com una mena de Viktor Navorski de la pel·lícula La Terminal, l´apàtrida atrapat en un aeroport per sempre més. Però resulta que l´atreviment descarat, la falta de convencionalisme i els seus grans dots per a la improvisació, de nou li han sortit bé. Això no treu que resti temps o anys condemnat a la terminal belga.

Divendres - Nou independentisme

Una vegada l´independentisme ha guanyat les eleccions de forma inapel·lable, amb una participació insòlita en països on no és obligatori votar, se li presenta una urgència vital: escriure un nou projecte conjunt.

L´independentisme comparteix el destí final però ja no té un full de ruta compartit sobre com arribar-hi. I la diferència entre aquest 2017 i el 2015 és que es troben davant del repte de reconstruir el projecte, alhora que han de formar Govern per enterrar el 155. I a més a més, amb les tropes refent-se, amb un munt de baixes per presó o exili i uns quants polítics que no volen continuar a primera fila perquè consideren que ja han donat prou a la causa. I això sabent que l´Estat manté i mantindrà el setge.

L´independentisme sap que és vital constituir de pressa un Govern estable que es dediqui a governar per a tots els catalans amb un accent social més radical que mai, però mantenint viu el projecte independentista amb una trama paral·lela més lenta perquè ha quedat demostrat que la independència no té un camí ni fàcil ni curt.