A dreta i esquerra de l´arc parlamentari català, l´independentisme és viu, ample i esvelt. El PDeCAT, ERC i la CUP, presentant-se per separat han pogut calibrar de nou qui són, quin espai els correspon, amb alguna sorpresa. Al mateix temps, la sòrdida maquinària estatal, periodística i judicial que es va posar en marxa, per legitimar democràticament el bloc del 155, ha naufragat. L´il·lustrador i fotoperiodista Jordi Borràs, la nit de dijous passat era a la celebració de Ciutadans, al costat d´un senyor que s´esgargamellava: «!Hemos conquistado Cataluña€ y sin pegar un solo tiro. Cataluña es nuestra!» Un senyor que a hores d´ara potser ja ha entès (com Artur Mas l´any 2006), que guanyar les eleccions no et converteix per força en president.

Per una altra banda, el PP se´n va a la porra -aquesta vegada, porra vol dir irrellevància. Els Comuns paguen el preu de les seves musiqueries equidistants i flonges. I el PSC, quan puja sembla que baixi i quan baixa sembla que pugi. És a dir, llevat del bum taronja (repeteixo, ha necessitat molts diners, i policies, jutges, mitjans en massa, el Rei, i el govern legítim de Catalunya amb una mà a l´esquena), el panorama és si fa no fa el mateix que dos anys enrere -el mateix d´ençà de l´1 d´octubre. Numèricament parlant.

Contra el que deien els apologetes de la Constitució, a ulls de catalans, d´espanyols i del món, aquestes eleccions han estat plebiscitàries. Volien comprovar (amb falset, per quedar bé) si les opcions independentistes sortien de soca o si, pel contrari, tan sols eren reaccions a la crisi econòmica, a la recentralització, als trèmolors de la biopolítica global -o reaccions de caprici sanguini. Volien donar veu a la que en deien la majoria silenciosa, al capdavall menor que l´independentisme i de sobrepuig ha necessitat que els partidets ultradretans no es presentessin. Volien reparar el greuge que l´independentisme els ignorés des de la unilateralitat, un greuge tanmateix inexistent, si se sap fer anar una calculadora. Volien, en definitiva, amagar el nyeu. Però el resultat sembla l´obra d´un tossut, i probablement en sigui.

Arribats en aquest punt, dubto que l´Estat i que els partits crossa del govern a Espanya facin cap mena de cop de timó, camí d´un referèndum pactat. Més aviat auguro un augment de la repressió legal, uns mitjans afins i desbocats, tàctiques de claveguera, litres de desinfectant ineficaç. Si el bloc independentista aconsegueix restituir el vell o formar un nou govern (que ja és dir), a la taula tindrà la devastació estructural del 155, un Estat ferit i furibund, i un opositor taronja de matraca garantida. Cosa que col·loca els partits a favor de la República un altre cop en la tessitura de la unilateralitat (o de la bilateralitat suplicada, tan li fa), a costa d´anar veient com els empresonen, els embarguen o els obliguen a fugir. Amb un afegitó: els dos milions i més de votants independentistes creixeran en nombre, i es mantindran en actitud. És tan evident, que aquest article ni seria necessari -en principi.