Ja s'han celebrat les eleccions més anòmales i controvertides de la història recent d'Espanya. Tant pels antecedents previs com per la convocatòria en si i la seva campanya electoral, no pot negar-se que la crida a les urnes del 21 de desembre ha estat acompanyada d'un grau de polèmica, una aurèola de recel, un nivell de ressentiment i un tint de raresa inapropiats i indesitjables. Més endavant vindran les anàlisis jurídiques detallades i en profunditat, a mesura que les sentències s'emetin i la situació de molts dels implicats s'aclareixi.
El Tribunal Constitucional es pronunciarà sobre l'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola. El Tribunal Suprem resoldrà les querelles presentades contra els antics membres del Govern català i contra bona part de la Mesa del seu Parlament. També les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat han de procedir, tard o d'hora, a la detenció de les persones fugades. I quan tot això passi s'haurà d'estudiar amb rigor el material jurídic que comporta. No obstant això, el que toca ara és dur a terme una reflexió sobre els resultats electorals que s'han produït.
És difícil extreure de les fredes i objectives dades numèriques de participació i escrutini unes conclusions sobre les voluntats subjectives, les motivacions personals i els missatges particulars que vol transmetre la ciutadania quan exercita el seu dret al vot. Nombrosos responsables polítics efectuaran segur lectures interessades, bé escombrant cap a casa, bé buscant excuses davant el que ha passat. Però aquells que no volen enganyar ni autoenganyar-se anhelen comprendre els resultats i trobar respostes. En aquest sentit, convé tan sols per un instant romandre en solitud observant el devastat camp de batalla que ha deixat al seu pas una contesa social i política extesa llargament en el temps, i analitzar el seu desenllaç donant sentit a aquesta veu popular traduïda en paperetes, percentatges i escons.
La meva sensació personal és que al nostre país el vot cada vegada més s'introdueix en l'urna amb orgullosa ignorància de la seva destinació i dels efectes que comporta. Els votants pensen que trien un president quan, en realitat, estan escollint un parlamentari, visualitzant un candidat que ni tan sols figura a la planxa escollida. És més, amb excessiva freqüència es llancen al sufragi per donar suport a una sèrie de polítiques que no són competència de la institució que estan triant. D'aquí l'enorme dificultat per saber amb certesa el significat real del manifestat pel poble en uns comicis.
Els regidors d'un municipi no poden canviar les lleis d'una comunitat autònoma, de la mateixa manera que els parlamentaris d'una autonomia no poden modificar la forma d'Estat o de Govern de tota la nació. Tot i que és evident que les competències i les normes marquen l'actuació de cada institució, s'ha entrat en una perillosa dinàmica en què a alguns electors i a part dels candidats no els importen aquests límits. Ha fet la impressió que en aquestes últimes eleccions catalanes es triava entre monarquia o república, o entre Estat de les Autonomies o independència, però la realitat és molt diferent, tot i la percepció de milers d'electors alienats o enganyats. Tot i així, em permeto apuntar diverses conclusions, a simple vista, irrefutables:
1.- La participació ha estat molt elevada, la qual cosa impossibilita qualsevol retret sobre la precarietat de la legitimitat dels resultats. Sens dubte la importància del moment polític ha conscienciat moltes persones que normalment s'abstenen. En aquest sentit, la valoració ha de ser positiva. Estem en presència d'un procés electoral amb una sòlida i contundent implicació del poble català.
2.- El partit guanyador de les eleccions ha estat Ciutadans. Ha guanyat en vots i en escons, tot i que aquesta victòria no li servirà de gaire. En el nostre model parlamentari ser el grup més nombrós en una assemblea no vol dir gaire, tret que tinguis una majoria absoluta o suports suficients. Cap d'aquestes dues opcions s'ha produït. El seu triomf és meritori, encara que estèril per als seus interessos.
3.- La formació de Govern serà complicada, tant que no es descarta fins i tot la repetició dels comicis davant la impossibilitat d'aconseguir un acord. Malgrat que la suma entre JuntsxCat, ERC-CATSí i la CUP sembla senzilla, diversos dels seus càrrecs electes estan a la presó o pròfugs de la Justícia, fet que complica la participació en una votació d'investidura.
4.- El canvi polític és significatiu pel que fa als resultats d'alguns partits concrets (la pujada de Ciutadans o la desfeta del Partit Popular), però no hi ha una gran variació pel que fa a una anàlisi global. Les formacions independentistes continuen ostentant la majoria absoluta malgrat la seva pèrdua en vots i escons.
5.- El sistema electoral espanyol, com succeeix també en els de la major part de les comunitats autònomes, està construït sobre la base de la desigualtat i la desproporció, per la qual cosa origina paradoxes impossibles d'explicar i d'acceptar: CatComú-Podem obté 7 escons per Barcelona amb 274.565 vots, mentre que JuntsxCat obté 7 escons per Girona amb 148.794 vots. Ciutadans obté 6 diputats per Tarragona amb 120.010 vots, però JuntsxCat aconsegueix aquests mateixos 6 escons per Lleida amb tan sols 77.695 vots.
6.- Com a conseqüència, els partits que han donat suport al procés independentista han guanyat en escons, encara que hagin perdut en nombre de vots.
7.- Per reduir l'enorme bretxa que separa els ciutadans de Catalunya, cal que es reconeguin per ambdues parts una sèrie de premisses òbvies que han caigut en l'oblit, entre elles que la legalitat s'ha de complir mentre no es modifiqui, que les responsabilitats pels actes comesos s'han d'assumir, i que els problemes s'han de debatre i afrontar-se sense recórrer a la via de la negociació com a mètode per superar-los.
La solució dels conflictes no sembla propera, ni per l'envergadura que tenen ni pels representants cridats a capitanejar la nau per portar-la a bon port. En els últims anys la deixadesa i irresponsabilitat d'alguns i la mesquinesa i incapacitat d'altres ha derivat en una fractura social i en un descrèdit econòmic esperpèntics i indignants i, per desgràcia, no hi ha receptes màgiques que curin les ferides d'un dia per l'altre ni que ajudin a la tornada d'uns escenaris normalitzats. S'ha arribat a l'extrem d'entaular una guerra de banderes i de perpetrar pintades assenyalant al que pensa diferent. S'ha propiciat l'enfrontament d'idiomes i cultures. S'ha cridat l'expressió «fatxa» pels carrers des de la ignorància del seu significat i amb absoluta impunitat. Fins s'han impartit lliçons de patriotisme equivocat.
Davant d'aquest panorama, s'instal·la el dubte sobre si els presents resultats electorals serviran per recuperar la legalitat i la normalitat en tots els seus àmbits o si, per contra, a Catalunya es continuarà transitant voluntàriament i decidida per la senda de l'autodestrucció.
