Demà tot continuarà igual en la comptabilitat de cadascú i el sol sortirà i es pondrà com sempre damunt dels paisatges llauradissos del nostre país. Els camins retorçats de muntanya es creuaran en els mateixos indrets com les arrels d'un arbre vell, les onades ompliran d'escuma lletosa i de salabror aspra els pobles que viuen arran de mar i la plana s'estendrà, com un gat mandrós i feliç, sota el mateix sol que ens il·lumina a tots. La vida és obstinada i evident, tot el que neix acaba morint i, si cal fer-ne el relat, sempre hi haurà algú disposat a fer-ho. El cas és que a partir d'avui, els dijous ja no seré amb vosaltres, benvolguts lectors, m'acomiado d'aquesta columna en la qual durant un temps vaig exercir de Gironauta, resseguint amb més o menys eficàcia literària tots els municipis que s'albiren des d'un mapa de les comarques gironines. El problema dels més modestos viatgers és que, encara que el nostre periple no sigui homèric, al final també ens topem amb una Ítaca particular que ens para els peus. Demà, de fet, no passarà res important, i dijous entrant tampoc, únicament jo constataré la meva pròpia fallença en deixar de tenir el punt de contacte, l'apunt, que m'obligava a recórrer amb la mirada aquesta meva, però tan desconeguda terra. Continuaré, això sí, amb les Barretades del dimecres i del dissabte, fins que per una raó o una altra també s'esgotin, per falta d'empenta, o de ganes, o de vés a saber què. Benvolguts amics, us desitjo una bona entrada d'any i feu tal com deia el senyor Esteve: sumeu i sumeu!, que de restar ja se n'ocuparà la vida per nosaltres.
