28 de desembre de 2017
28.12.2017

Res és gratis

28.12.2017 | 07:09

Els independentistes fan bé una cosa. Ensenyen a Rajoy el que és la política. Aquest home creu que totes les ­terres hispanes són iguals. No és així. Hi ha fets diferencials. A Catalunya, per exemple, hi ha la dignitat política. I això han demostrat els independentistes. Que en tenen. No han fet cas del que per a Rajoy és un absolut, l´economia i les seves apocalíptiques amenaces. Com si ell vengués benestar, estabilitat i riquesa. L´economia ja per si mateixa és una amenaça, com perquè a sobre s´intensifiqui com a xantatge. Sabem que l´ofici d´aquest govern ha estat produir catàstrofes. Tots les aguantem. Això dona llibertat a l´hora de votar. Triar el que ells volen tampoc ens en lliura.
La dignitat política consisteix a defensar un vincle amb institucions històriques encara que costi sacrificis. Malauradament, Espanya no té institucions històriques a les quals vincular un sentit de la dignitat política i no té un valor incondicional. Així que, tot i que afirmen que la sort d´Espanya els importa ben poc, els independentistes estan fent un servei a la nostra política. No ha estat Podem, no ha estat el PSOE, no ha estat Arrimadas els que han portat Rajoy davant el veritable mirall de la seva ineptitud. Han estat els independentistes, i no precisament els radicals de la CUP, sinó la tropa de petits burgesos que va al darrere de Junqueras i de Puigdemont, per als quals una centenària Generalitat vol dir alguna cosa que cap espanyol entén. La vida de la petita burgesia és així: té pocs motius d´orgull, i s´aferra als que poden oferir-li un sentit transcendent a la seva vida. El que ha demostrat l´elecció del 21D és que aquest sentit resideix en les institucions històriques catalanes, cosa que a Madrid no es pot entendre encara que Espanya sigui fundada de nou.
Òbviament, aquest esplèndid dilluns de Nadal en què escric, lluminós i serè, ja arriba tard per a una anàlisi detallada de l´esdeveniment català. No obstant això, resulta clar que ni Espanya ni Catalunya tenen una sortida fàcil. Que no hagin perdut els independentistes vol dir que no ha guanyat Rajoy. M´alegro més del segon que del primer, ja que ni vull una Catalu­nya independent ni vull una Espanya on guanyi Rajoy. Vull una Espanya capaç d´imaginar una política que inclini Catalunya a quedar-se. No obstant això, la qüestió és com fer aquest escenari imaginari. I el primer per realitzar alguna cosa, és imaginar-la bé. Aquí, almenys jo, pressento els límits d´una correcta imaginació.
En efecte, ara a Catalunya hauran de combatre dues legitimitats en el bloc independentista: la que consideren originària i la produïda per un nou acte democràtic, massiu, inoblidable, l´elecció del 21-D. Suposo que les forces favorables a la independència podran al final administrar aquesta tensió, però no serà fàcil. Puigdemont va tenir una estranya relació amb la llista de Junts pel Sí. No era el seu candidat i va arribar a ser president per una carambola grotesca. Ara se li afegeix una legitimitat menor de cap d´una rara llista on les relacions amb el seu propi partit no estan clares. Les forces independentistes arribaran a un acord, però falta saber si Puigdemont vol aplicar la seva legitimitat presidencial antiga amb una força política molt més estreta. La segona cosa a saber és si seguiran depenent de les CUP o més aviat comptaran amb l´abstenció de Domènech.
Si els independentistes llegeixen la seva victòria com un aval dels seus plans d´impulsar la república, certament buscaran el pacte amb les CUP. Llavors desoirien al món sencer. Només cal llegir la premsa més seriosa d´Europa i Amèrica per adonar-se que amb el 47% dels vots tots recomanen formar un govern legal, però no impulsar la secessió, sinó un pacte. Però si el nou govern assumeix aquest curs d´acció, llavors ell mateix reconeixerà el caràcter il·legítim de tots els actes realitzats al final de la legislatura passada. Així que l´independentisme haurà d´imaginar un camí que no sigui posar fi a la seva pròpia obra, però al mateix temps ajornar-la en la seva validació. El que això pugui significar per a les CUP i per a les seves pròpies bases ningú ho sap. Però dubto que hi hagi un altre camí.
Per la resta, almenys tots sabem que la política, que ara fins i tot Rajoy sap que existeix, només es pot resoldre amb política. Així que els jutges i fiscals farien bé de deixar de ser els subalterns d´un govern inepte que va vendre la pell de l´os a Europa, per tornar aquesta situació a on sempre hauria d´haver d´estar: treure de la presó tots els actors, reconèixer que formar un nou govern implica anul·lar tot l´anterior i retirar els càrrecs que ningú a Europa pot compartir, com rebel·lió o sedició. En tot cas, seguir considerant que la República catalana existeix, i donar per bona aquesta teatralitat, té tants fonaments com que Arrimadas i el PP es declarin al Parlament el govern legítim de Catalunya, en la mesura que accepten l´ordre constitucional.
La previsió de l´article 155 no és la de destituir un govern democràtic amb ampli suport popular. És la de fer obeir un govern que se salta la llei. Si no hi ha previsió constitucional per a la situació catalana, el millor és reconèixer-ho com més aviat millor i reformar la Constitució també en aquest assumpte. El que no té sentit és forçar la Constitució d´una manera que pot danyar-la definitivament.
En tot cas una idea s´imposa: on avui hi ha Arrimadas hi havia d´haver estat una persona de Podem. Per això va néixer aquesta formació. I una de les raons que Domènech hagi baixat és senzillament que ningú creu ja que aquest Podem tingui una solució per a Espanya. I és que el que caracteritzava el votant d´En Comú-Podem és que desitjava una Catalunya més progressista en una Espanya renovada. Iglesias, en deixar tota la iniciativa a Domènech, fa inversemblant la seva aposta política a Catalunya. En realitat, fa inviable la política de tots dos. Ara comencen a veure els errors de Pablo Iglesias en tot el seu perfil. Qui en el seu dia li va dir a cau d´orella l´estratègia de redreçar el pal, aquesta estratègia de batzegades, no li va recordar que aquesta forma d´operar funciona si al final del camí hi ha una dictadura o alguna cosa que s´assembla a ella com dues gotes d´aigua ?
I en veritat, el que hem vist del funcionament de l´equip de Iglesias és un esquema gairebé despòtic de poder. Però sense condicions de dictadura, els elements del pal seguiran vius i acabaran exigint la seva llibertat. Espinar ara ho sap, com ho sap l´ex-JEMAD Rodríguez. Però sobretot, en democràcia resulta impossible ocultar la debilitat interna que aquestes dinàmiques produeixen. Això no és només dolent per portar el partit a la irrellevància. És dolent perquè en política no hi ha buits. Si un no l´ocupa, un altre l´ocuparà. Arrimadas ho ha fet perquè a Catalunya no hi ha lloc sinó per a dues opcions: república catalana o Espanya. Podem era la síntesi mentre el seu programa va ser una Espanya popular i republicana. Aquest era el sentit de la síntesi de populisme i republicanisme que va fer créixer a Podem amb el vent a favor. Aquesta era l´única tercera via perquè no era tercera, sinó l´ocupació de l´espai no independentista amb una Espanya popular rigorosa i valenta. Al final s´ha cedit a la vegada a la ficció independentista i al sentit vigent d´Estat. En suma, s´ha emprès una tercera via a la manera PSC, forjada sobre cessions, i no sobre apostes positives. I aquest és l´únic camí que no porta enlloc. Mentrestant, però, la situació que va provocar l´èxit de Podem no s´ha mogut gens ni mica. No és aquest motiu suficient perquè Iglesias pensi seriosament en una refundació?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema