Carles Puigdemont va dissenyar una campanya centrada en la seva persona, amb el lema electoral de «president legítim» i que s'ha de reconèixer que li ha funcionat molt bé. Oriol Junqueras no ha tingut tanta sort. L'exvicepresident va optar per afrontar l'envestida judicial i s'ha passat la campanya a la presó sense cap possibilitat de moviment, a excepció de diversos tuits dictats, algunes cartes i l'entrevista telefònica a RAC1, que li ha comportat més disgustos que alegries. A tot això s'ha d'afegir que el pes de la campanya ha recaigut en una Marta Rovira decebedora que, malgrat que les ments pensants del partit li devien dir que ho feia molt bé, no ha sabut exercir cap lideratge. Els esforços per fer emergir Carles Mundó, força més preparat que la seva secretària general, van ser inútils. ERC ha perdut l'oportunitat, potser l'última. Puigdemont -no el PDeCAT- ha guanyat el pols de l'independentisme jugant amb una millor posició de sortida. Però, i ara què? Puigdemont ha d'abandonar l'exili perquè va dir que votar-lo era la garantia per poder tornar i perquè quedar-se a Brussel·les governant des de la llunyania és gairebé impossible i no arregla cap dels problemes. L'altra opció -potser l'escollida- és continuar en el bucle en què vam entrar fa anys.