Perplex. Així he quedat en conèixer les candidatures dels Gaudí: Estiu 1993 és una simpàtica pel·lícula que permet passar l´estona; d´Incerta Glòria, el judici ha de ser més limitat perquè vaig ser incapaç de veure-la sencera. Vaig aguantar una mitja hora llarga. Sobreactuada, penosa, avorrida... Una llauna, vaja. Doncs aquestes dues són les més nominades per l´Acadèmia.
No s´entén que La librería d´Isabel Coixet tingui menys nominacions: els actors -magnífics, broden els personatges- són britànics, i, clar, no els nominen, però la pel·lícula -el to intimista amb què es planteja un conflicte polític i humà, la resposta humil i coratjosa de la protagonista...-, i la direcció expressen un talent gens comú entre els nostres conciutadans que es dediquen al cinema. La fan optar al premi de millor pel·lícula estrangera essent Coixet barcelonina i la llengua emprada, oficial a Catalunya.
Al cap, les idees s´associen. Per això que no em resultà estrany que em portés a pensar en un llibre de poemes, amb epíleg en prosa, acabat de llegir, Tres epístoles a Josep Carner, del banyolí Salvador Oliva. Oliva reivindica la forma poètica, la bellesa i la figura de Carner, «l´immens domini del so de les paraules i més encara del sentit que sorgeix quan s´inflamen les unes amb les altres»; i té l´encert d´escriure un epíleg per a qui no hagi entès bé els poemes. Parla de la llengua, la universitat i, sobretot, de la cultura a casa nostra. No des d´una perspectiva històrica o ideològica. Fa una descripció del funcionament més normal i rutinari, un quadre de com funciona la cultura a partir de fets concrets, personatges amb noms i cognoms, sense xifres precises, però sí valorades.
Ens permet consolidar alguns conceptes que intuíem, però mai ens hauríem acabat de creure. Per exemple: la cultura catalana està comandada per mediocres que menyspreen el talent i humilien els talentosos. Els exemples són llargs, documentats i algú hi queda ben retratat. Ens confirma que el clientelisme, l´amiguisme i l´endogàmia són els eixos de l´habitual funcionament d´un règim català amb una classe dirigent consolidada i mantinguda gràcies a l´ús d´aquestes pràctiques de tanta tradició i que han impregnat tot el que toquen.
