La mort és un negociat estrany. Oimés quan s´esdevé a les engires de Nadal. Si es presenta en temps de recolliment i de reunions familiars, la mort sembla que s´expressi a dues veus. D´una banda, agrisa els retrobaments de finals d´any, se´ns apareix més inoportuna que mai, tot i que potser no sigui tan mala idea, aquesta d´actuar, precisament, quan el grup es presenta més unit. D´altra banda, la mort desembrina endureix la sensació que ens reunim, i doncs, perquè els vius necessitem recordar la plèiades dels que ja no hi són.

La passada nit de Nadal va traspassar en Josep Maria Follia. Havia nascut l´any 1928, a Sant Sadurní de l´Heura, el poble de les glicines colossals. Vaig tenir la sort de tractar-lo una mica. Enterrat el dia de Sant Esteve, a l´església no s´hi cabia. Gent dels masos de les Gavarres, gent d´intramurs, gent vinguda una mica de tot arreu, va ser un adeu multitudinari, d´una sinceritat extraordinària. De persones com ell, ja no se´n fan.

De petit, en Follia va aprendre música de qualsevol manera, passió que conrearia al capdavant de la coral Vol d´oreneta, fins poc abans d´enlairar-se. També va ser alcalde de Sant Sadurní, Jutge de Pau, cofundador de l´Agrupació de Defensa Forestal de les Gavarres, va treballar de subaltern a la Caixa, i fins i tot va fer de metge esporàdic. Cristià, cristià de pedra picada, era generós, parlador, viu com una guspira, i posaria la mà al foc que no va emprenyar mai ningú. Però si em pregunteu què el feia fimbrar, què l´electrificava, us diré que era l´hort. No fa pas gaire, em deia: «al capdavall, al final de tot soc un hortolà.» La seva dona un dia em va dir, la benvolguda Pilar: «té la mania de l´hort, si és per anar a l´hort, res no l´atura.» I era ben bé així. Constipat, escruixit, plogués o ventegés, en Follia es tornava boig amb l´hort. De fet, quan enraonàvem dels encontorns, ell tenia una classificació pròpia, segons els tipus de terres i segons els tipus de coses que hi podien néixer.

En Follia ha estat més de tres quarts de segle fent fruitar la terra. Com les glicines de Sant Sadurní, que de vegades fan l´efecte d´aguantar les cases on s´arrapen, que de soca són dures com la pedra, però que cada any floreixen d´una manera tan delicada, en Follia va sembrar, llavors i concòrdia, seguretat i bonhomia, una calma -a mi em va ajudar a trobar casa. Exigent, però gens autoritari, de persones com ell, ja no se´n fan. Sovint li demanava que em revelés on eren les fites, els indrets recòndits de les Gavarres. I ell bé me les donava, les indicacions, però no pas totes. Murri, m´amania les coordenades amb la dosi justa de misteri, la dosi indispensable per escopetejar-me cap a les muntanyes, alliberat i devot del seu magisteri, al mateix temps. Cap a les muntanyes d´on en va baixar temps enrere la seva nissaga, cap a les muntanyes on l´aniré a trobar -quan disposi de tot el temps del món.