02 de gener de 2018
02.01.2018

La finestra indiscreta

02.01.2018 | 09:50

Des de fa més de 15 anys, cada dia, un rere l´altre, quan vaig a treballar passo per sota del que va ser casa meva els deu primers anys de vida. Cada dia, un rere l´altre, miro enlaire, a les finestres del segon pis de Jaume I, 63. I em veig. Sobretot aquests dies. Em veig a la cuina, el nas a penes una mica per sobre del moble, observant fascinat com l´àvia trinxa la carn dels canelons, em veig demanant una cullerada d´aquells fils de carn que surten de la trinxadora manual, només una mica, iaia, d´acord, però una i prou que et farà mal la panxa, i l´escolto explicant-me que el secret perquè surtin bons els canelons és posar un cervell a la carn.

No guardo una sola fotografia d´aquest pis. Millor dit, en guardo milers, però totes a la memòria, deu ser efecte del cervell als canelons. Aquesta finestra, la de l´esquerra, sí home, aquesta on avui hi ha penjada una estelada, era del menjador. Allà hi teníem una TV en blanc i negre –General Electric– i un sofà vermell, d´escai, on m´agradava quedar adormit perquè em portessin a coll al llit. On el 31 de desembre, l´únic dia que podia anar a dormir tard, mirava amb pares i avis ­Manolo Escobar i Karina, i l´Esteso repetint el gag de cada any –«Coñac la Parra: el que lo bebe, la agarra»– i deixeu-me una estona més, que ara en ­Raphael cantarà El Tamborilero, i aquestes són les revetlles que mai no oblidaré. I a sota del televisor, el tió. No un tronc ­antropomòrfic, sinó una caixa de fusta de l´agència de transport de l´avi.

I la finestra de l´esquerra, la que està adornada amb un «Sí» de l´ANC, ¿la veus? Aquesta és la del menjador gros. I extraordinari. Només s´utilitzava un cop a l´any, per Nadal, el dia que es menjaven els canelons (jo ja els havia tastat, i a més en sabia el secret). És tan gros com només ho poden ser les cambres vistes amb ulls de nen que guardem en la memòria. Des del carrer no sembla gran cosa, però allà s´aplegaven avis, pares, oncles, cosins, germans dels avis, cosins dels oncles, tietes vídues, qui sap si algun treballador de l´avi que no tenia on dinar i vinga Albert, digue´ns el vers que has après a col·legi, i el dic des d´una altra habitació, a crits, perquè em fa vergonya, i l´avi em recompensa amb un bitllet de cent pessetes. Potser exagero i no hi havia tanta gent, potser se m´acumulen tots els Nadals en un de sol, potser tampoc no hi havia tants riures i tanta felicitat com veig ara, mirant la finestra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema