El setembre de 1909, el professor Sigmund Freud va viatjar per primera vegada als Estats Units. L´acompanyaven alguns dels seus deixebles més propers: el suís Carl Gustav Jung i l´hongarès Sándor Ferenczi. Anys més tard, la ruptura de Freud amb Jung seria sonada i els conduiria per senderes oposades. Freud, jueu, perdria bona part de la seva família en l´Holocaust. Jung, ari, simpatitzaria secretament amb el nazisme. Però d´això res s´intuïa encara el 1909, quan Europa semblava un lloc segur i estable, i Amèrica un país per civilitzar. La història segueix sempre senders imprevistos, encara que la baixesa obstinada de les passions humanes ressoni incessantment. Mentre Freud viatjava en transatlàntic, no pensava en la guerra que destruiria l´humus cultural de la seva estimada Viena, ni en la traïció dels seus amics, ni en el triomf dels totalitarismes, ni per descomptat en la deriva que tindrien les seves pròpies teories. Sí sabia, en canvi, que les seves idees estaven cridades a obrir un profund tall gràcies al poder d´una nova mitologia. Després d´assistir a aquell cicle de conferències, el psicòleg nord-americà William James va percebre que la radicalitat dels conceptes de Freud i els seus deixebles podia aportar alguna llum sobre la condició humana. No obstant això, l´opinió de James era tan esperançada com escèptica. El preocupaven «les idees fixes» que mostrava ja en els seus inicis la psicoanàlisi, però li reconeixia el valor d´haver-se atrevit a centrar la seva mirada en les ombrívoles entranyes de l´ésser humà. Què trobarien allà? La pulsió de la mort i la sexualitat? ¿L´inconscient col·lectiu, els arquetips mítics? ¿El rostre de les Erínies i les Fúries? La fascinació pel desconegut propicia la destrucció dels tabús. El misteri actua com un esquer, igual que la bellesa. Al seu despatx, Freud sondejava les profunditats psicològiques dels seus pacients, on va trobar reflectides les seves pròpies pors. Déu havia mort, d´acord amb la profecia de Nietzsche, i ara l´últim home s´afanyava també a desaparèixer. «Porto la pesta als Estats Units», va dir en el transatlàntic que el portava a Nova York. La pesta era la humanitat anterior al teixit de la civilització. El vestit nou de l´emperador al que anomenem sospita.

Dècades més tard un supervivent de l´Holocaust, Jean Améry, escriurà un llibre atroç, Más allá de la culpa y la expiación, sobre la destrucció del que és humà que nia en la sospita. En ell es pregunta què queda quan ja no es pot confiar en l´ajuda d´un altre home. Es tracta de la lògica elemental de la tortura: un home que fa mal a un altre home. A Freud no l´hauria sorprès. A Améry tampoc; només que ell sap en primera persona com van trencar els seus ossos en el camp de concentració i aquest esquelet trencat destrueix tota la seva fe en la humanitat. En una altra nit de la història, el rei David va compondre un salm demanant que l´àngel del Senyor el protegís sota les seves ales i no permetés que cap dels seus ossos fos trencat. Hi ha alguna cosa misteriosa que ens convida a reflexionar en aquesta imatge: necessitem la protecció dels altres -les ales de l´àngel, el respecte de l´adversari, la protecció de la llei- per no perdre en nosaltres la humanitat. Separats per mil·lennis, Améry i el rei David van patir el mateix -aquesta sospita ens destrueix-, mentre la pesta viatjava en un vaixell.

Avui sabem que ja no queden territoris verges. La sofisticació es llegeix en clau de suspicàcia i la llibertat s´interpreta en clau de desig. Els símbols antics ja no serveixen. Darrere de la fractura social, es troba l´explotació de les multinacionals. La família constitueix una vella estructura que transmet la cultura criminal del patriarcat. S´atribueix a la democràcia el pecat original de la corrupció, de la mateixa manera que succeeix amb les nostres institucions. A la terra erma de la sospita roman, tanmateix, la llei com una garantia constitucional que les nostres llibertats no seran trencades. Aquesta garantia secretament la van devorant els tèrmits, que fan olor de fusta morta. «He vingut a portar-vos la pesta», va dir Freud. La sospita ja no viatja en un vaixell.