Desinfectant per a l´exministre BorrellMateu Frigoler Teixidor canet d´adri

Qui havia de dir al pobre Borrell (malaguanyat cognom tan català) que aquell desinfectat que tan demanava en els seus fastigosos mítings contra l´independentisme català, per netejar les profundes ferides del separatisme, ara li fes falta a ell per curar-li el trenc al cap que es va fotre en una relliscada a Taüll (Alta Ribagorça) Ai! aquella dita de la meva àvia «Déu té un bastó que pega sens fer remor».

És de suposar que tant el trasllat amb l´ambulància com les cures que li varen practicar a l´hospital per part de la sanitat catalana varen èsser de la seva total satisfacció, i després d´una bona desinfecció tingui també, com deia ell, una millor cicatrització. Esperem que parli bé de la nostra sanitat, no com el Fernández Díaz que se la volia carregar i quan té problemes se´n va corrent cap a la clínica navarresa.

Què li passa últimament a l´exministre de l´últim i més corrupte govern del Felipe? Es veu molt nerviós, segons sembla de camí cap a Taüll també va atropellar un pobre gos. Esperem que amb aquest cop de cap li hagin quedat les idees tan clares com a sant Pau quan va caure del cavall.

Ell que va començar com a regidor de l´Ajuntament de Majadahonda i va haver de plegar anys més tard de secretari d´Hisenda per un piló d´«irregularitats». Ell que va arribar també a president de l´encara més podrit Parlament Europeu. Ell que va venir a «reforçar» la campanya electoral del PSC, i els va fer amb les seves desinfectants proclames un malèfic favor. Ell, sí, és un dels catalans renegats que juntament al Boadella, el Moragas i una llarga lista de patriotes, tenen por de perdre amb una Catalunya Republicana, el magnífic sou que disfruten des de tants anys.

Us imagineu aquet desembre la suma de les pagues extra del Borrell i la seva companya la també exministra Cristina Narbona? Per què en els seus mítings no parlava de les pensions? De la vergo­nyo­sa puja de l´1% en quatre anys.

És l'hora dels adeusPaquita Xarles Arnau girona

A mi personalment, m´agraden més les benvingudes que els a­deus, però ara toca un adeu. Mos­sèn Quim Xutglà ens diu adeu, després de més de 40 anys de rector de la parròquia de Vista Alegre. A més de la falta que farà, ja que anem escassos de capellans, trobarem a faltar el seu caràcter bondadós i pacient, atent a tothom. Amb aquestes ratlles vull agrair-li tots els serveis religiosos que ens ha prestat durant tants anys i li desitjo un llarg i feliç descans com a premi al seu bon treball.

La seva missa diària de les 8.30 era molt concorreguda per la gent que treballa i pels que ja no treballem però que per altres raons ­matinem, també la trobarem a faltar.

Tots els que l´hem conegut i tractat en guardarem un bon record. Gràcies, mossèn.

I com que suposo que continuarà treballant i col·laborant per l´Església diocesana d´una ­manera o altra, que el Senyor l´ajudi i el beneeixi en el seu nou treball.

RèplicaMaria Boada Riudarenes

El passat diumenge, 31 de desembre, el senyor Jaume Paradeda va publicar l´escrit «Oprimits» al Diari de Girona en què parlava d´un joc que es practicava a les escoles dels anys 50 en què un nen agafava els testicles d´un altre més dèbil i li deia que cantés, la qual cosa era impossible davant el dolor que li provocava. Unes paraules que em fa fins i tot vergonya de repetir. Es tractava d´un exemple a mode de metàfora amb la situació política actual, una comparativa que trobo molt desafortunada, amb la qual no estic d´acord i que trobo de mal gust. El Sr. Jaume signava des de Riudarenes -on no va estudiar- i per això la gent pot pensar que aquests jocs que descriu passaven en el meu poble. L´escola de Riudarenes porta el nom del meu pare, Josep Boada, qui en fou el director durant 25 anys (1946-1971) i els nens del municipi no tenien aquests jocs tan salvatges. No m´interessa el discurs polític que fa en el text, jo només em sento ofesa perquè l´escola duu el nom del meu pare. Desconec a quin col·legi el senyor Paradeda va estudiar, però aquesta comparativa és d´allò més ofensiva.

El que invertim en amor és el que romanJesús Domingo Martínez girona

En els pobres, com ens ha recordat el Papa, a la celebració de la primera Jornada Mundial dels Pobres, es manifesta la presència de Jesús. En ells, en la seva debilitat, hi ha un salvador. I si als ulls del món tenen poc valor, són ells els que ens obren el camí cap al cel. És per a nosaltres un deure evangèlic cuidar-los. Fer-ho, per descomptat, donant pa, amb gestos concrets, però sense quedar-nos aquí. Cal partir amb ells també la taula de l'Eucaristia. Estimar el pobre vol dir lluitar contra totes les pobreses, espirituals i materials. I ens farà bé apropar-nos a qui és més pobre que nosaltres, tocarà la nostra vida en la seva arrel. Ens recordarà el que veritablement compta: estimar Déu i estimar els altres. Només això dura per sempre, tota la resta desapareix.

El que invertim en amor és el que roman, la resta desapareix. Aquesta és l'elecció que tenim davant cada un de nosaltres. Es tracta de romandre amb els punys tancats i els braços creuats o amb les mans laborioses i esteses cap als pobres; viure per tenir en aquesta terra o donar per guanyar el cel. Perquè per al cel no val el que es té, sinó el que es dona. La fórmula és senzilla, i és, al mateix temps, tasca per a tota una vida: no cal buscar el superflu per a nosaltres, sinó el bé per als altres, i res del que val ens faltarà.