El 2017 es va consagrar l'evidència que un dia normal significa un dia històric, ni més ni menys. El contrari suposaria un frau. No hi ha el risc de discriminar les restants jornades, que quedarien relegades a dies infrahistòrics, perquè el cicle informatiu de 24 hores garanteix que no hi hagi una sola data que no mereixi l'ingrés en els anals. Aquesta identificació transitòria queda pendent d'una reordenació del calendari que permetrà anomenar dies històrics als que no ho són, abans despatxats com a dies perduts. Ara mateix, aquests dies vulgars escapen a la norma i arriben al rang d'extraordinaris.

L'ésser humà és l'únic animal capaç d'aconseguir que cada dia sigui històric, sovint mitjançant l'oportú vessament de sang. L'auge imparable dels dies enormes o descomunals ens ha enxampat desprevinguts. Ens havíem d'haver començat a preocupar en el precís instant en què els dies històrics van començar a superar en nombre els ordinaris. Una solució legislativa, contra la inflació de la història en la nostra vida, consistiria a promulgar a principis d'any un nombre concret de dies històrics. Serien fixats per endavant de la mateixa manera que passa amb les festivitats, i sense concedir oportunitat a la pèrdua. El terrorista, el golejador o el governant haurien d'atenir-se estrictament al calendari per perpetrar les seves gestes. La salut pública no pot suportar el superàvit actual d'historicitat. El ciutadà desatén la seva família propera per atendre els desvaris de la història grandiloqüent. L'etiquetatge massiu de dies històrics ve llastrat per un punt de supèrbia col·lectiva. Necessitem proclamar que hem experimentat més emocions que les generacions precedents, amb un parell de jornades remarcables al llarg de l'any. Posats a demanar, reclamem de 2018 un alleugeriment dels dies memorables, ja sigui per la glòria o la infàmia que comporten. Avui mateix, no volem coincidir amb cap esdeveniment assenyalat. En tenim prou amb un dia més. Ni menys.