Jodie Foster ha estrenat el 2018 carregant contra les pel·lis de superherois. Que si són com el fracking... Que si obtenen beneficis molt ràpid i es carreguen el gust del públic... Tot i la meva admiració per l'actriu, la seva concepció del públic com una massa idiota no és nova en la història de l'art.

Des de fa una dècada, és ben veritat, els superhomes s'han tornat omnipresents al cine. Diuen que la Marvel estrenarà vuit films aquest any. I la cosa deurà seguir així fins que l'audiència digui prou; aleshores, com ja va passar amb els westerns, els homes voladors i grimpadors tornaran a ser testimonials.

Recordem, però, que tots aquests films que ara triomfen, venen precedits per moltes temporades d'èxit dels blockbusters trepidants d' action heroes. I encara que no volessin o llancessin rajos pels ulls, els seus protagonistes estaven investits d'atributs sobrenaturals. Fixem-nos en John McClane, de la sèrie Die Hard. Bruce Willis interpretava un detectiu que, film rere film, rebia unes patacades espectaculars i superava uns obstacles cada cop més delirants i menys creïbles.

No és rar, doncs, que M. Night Shyalaman triés Willis per protagonitzar Unbreakable, un film fet amb ànima, intel·ligència, sensibilitat i amb la psicologia complexa que Foster reclama per a aquest gènere. Una psicologia que James McAvoy encarnaria de forma molt més explícita a Split, la seva seqüela, i que refuta la teoria que la superheroïcitat hagi de ser, tant si es vol com si no, un equivalent cultural del fracking.