Per què ens agraden tant els països que no existeixen? No ho sé, però si em preguntessin quin és el lloc en el qual m'agradaria viure, sens dubte respondria que en el regne de Sildàvia que es va inventar Hergé en aquest àlbum meravellós que és El ceptre d'Ottokar. La fantasia d'Hergé era tan fèrtil que es va inventar no només una bandera i un escut i un idioma per Sildàvia -amb el lema «EIH bennek, EIH blavek», que vindria a ser alguna cosa així com «qui amb ell es frega, amb ell es punxa»-, sinó que va arribar a dissenyar els uniformes de la guàrdia reial i fins va elaborar un compendi d'història syldava que es remuntava al segle VI. Hergé va situar Sildàvia en algun punt indeterminat dels Balcans. A les vinyetes del país es veien minarets de mesquites i homes que portaven una espècie de fes, però també hi havia esglésies, castells i monestirs, cosa que fa pensar en una mena de Bòsnia en la qual convivien tres religions. Sense ser rica, Sildàvia no era un país pobre: exportava cavalls, fusta, violins i aigua mineral. La capital del país era Klow, que tenia 122.000 habitants quan la va visitar Tintín, és a dir, mai més.

Hergé va publicar El ceptre d'Ottokar el 1939, en un moment especialment tenebrós perquè l'amenaça d'una nova guerra surava sobre tot Europa. Com a prova, el país veí de la tranquil·la i alegre Sildàvia era la sinistra Bordúria de l'irascible coronel Spondz (anys més tard, en L'afer Tornassol, Bordúria era un règim totalitari controlat per la policia política al servei de l'ubic mariscal Plekszy-Gladz). O sigui que Bordúria i Sildàvia, països enemics, eren una república totalitària -mig nazi i mig soviètica- davant d'un pacífic regne constitucional. Això era una lliçó de pensament polític que segueix vigent vuitanta anys més tard. Els crítics actuals de la monarquia haurien de parar-se a pensar que no hi ha hagut una sola monarquia totalitària en la història, i per molt corruptes i classistes i inoperants que hagin estat, mai han donat un Hitler o un Stalin o un Mao. O un mariscal Plekszy-Gladz, si anem a això.

Suposo que aquesta és la raó per la qual molts ens hem fets ciutadans honoraris de Tabàrnia, aquesta regió que no existeix però que s'han inventat alguns catalans no independentistes per empipar els seus conciutadans partidaris de la independència. I és que Tabàrnia és la regió litoral de Tarragona i Barcelona en què l'independentisme no és majoritari i que per això mateix, segons els seus inventors, tindria dret a independitzar-se de la resta de Catalunya si aquesta alguna vegada aconseguís la independència. El millor de tot -i aquí està el geni tintinià de qui es va inventar Tabàrnia- és que els arguments amb què es defensa la independència de Tabàrnia són els mateixos que fan servir els independentistes que volen separar-se d'Espanya: si Espanya és un país endarrerit i subsidiat i autoritari poblat per pagerols, raó per la qual molts nacionalistes defensen la independència catalana, els tabarnesos -crec que es diu així- també volen separar-se de la Catalunya interior perquè la consideren una comarca endarrerida i subsidiada i autoritària, i poblada a més per tractoristes i pagerols molt poc cosmopolites.

L'argument és estúpid -i racista-, però també és irrebatible perquè justament és el més habitual entre els independentistes catalans (jo, almenys, no n'he sentit un altre que tingui una major consistència intel·lectual). Tabàrnia és un disbarat, és clar que sí, però per primera vegada en aquests cinc anys de Procés el constitucionalisme ha trobat una campanya publicitària que està fent mal de veritat als independentistes, ja que es burla molt astutament de les seves pretensions al mateix temps que posa en evidència els seus arguments classistes i etnicistes. A més, l'estrafolària pretensió de crear un nou país dins d'un altre demostra el perillós que és qualsevol intent de canviar les fronteres ja existents. En comptes de solucionar problemes, cada nou canvi d'estatus polític sol ocasionar un efecte dòmino de greuges i de noves exigències que són molt difícils de satisfer.

El sorprenent de l'assumpte de Tabàrnia és que tot un Estat que compta amb milers de milions de pressupostos públics, dirigit per suposats caps pensants que també viuen molt bé a costa dels pressupostos públics, no ha estat capaç de trobar en cinc anys una fórmula eficaç per dissuadir els independentistes. I han hagut de ser un grapat de tuiters actuant per amor a l'art els que han trobat l'únic mètode que fins ara ha demostrat ser eficaç. «Qui amb ell es frega, amb ell es punxa», deia l'heroic lema de Sildàvia. I això és el que han fet els tabernesos en exigir també el dret d'autodeterminació. I tant que punxa, sí.